Personetes Creatives

enric bastardas

Ja tinc més d'una mà...

img_0289 Zoom

img_0289

Així s'ha aixecat el Martí avui al matí. Amb aquesta frase: "Ja tinc més d'una mà, ja sóc gran!". I sí, té raó, el Martí ja té més d'una mà. Concretament té una mà i un dit. "I tu, papa, quantes mans tens?" "Gairebé 9, fill meu!". Mare meva, quantes mans! Quants anys!

A casa som d'equips, el Nil sempre forma part de "equipo fútbol" amb mi i el Martí, de l'"equip Pokémon". De totes maneres, si hi ha un equip del qual em sento exclòs a casa, és el dels aniversaris. Els meus fills són Escorpí (una dada com una altra) i la Mariona, també. El Martí, del 2 de novembre, avui, i la Mariona i el Nil, del 14. En canvi, jo, del 12...de maig! A l'altra punta del calendari. I m'ho recorden els meus "fillets". "Papa, quan et falta per l'aniversari?", i jo "180 dies", i ells "Apa, quant temps, NOSALTRES el fem ara!!!!". I així, cada any, desplaçat, aniversarísticament parlant, de la meva família d'escorpins...

El Martí porta dies fent un compte enrera. De fet, fa tants dies que parla del seu aniversari, que em fa l'efecte que, en comptes de 6, ha fet 7 anys! Però no, no correm. Ha fet 6 anys. I està feliç, molt feliç (VEURE FOTO ADJUNTA). I així m'agradaria que seguís. Any rere any, que jo pugui penjar fotos on surt amb aquesta cara, tan de Martí. Tan feliç...

Aquest any, ha incorporat una nova emoció al seu aniversari. I és, la vergonya. Aquest any, sembla que li fa vergonya ser el centre d'atenció de la festa i que 40 nens i nenes li cantin la cançó (no sé quina, perquè no la vol cantar. Deu tenir vergonya!) de Feliç Aniversari. Jo l'entenc. Jo també tenia molta vergonya quan era petit, i intueixo què li passa pel cap. I, a casa, la Mariona i jo n'hem parlat amb ell, i li hem preguntat què pensa, com se sent, i tota una sèrie de qüestions, a veure si aconsegueix viure aquesta vergonya, per altra banda normal, amb normalitat (valgui la redundància)...

I, és clar, el Martí, que té el Nil a la vora, té converses fraternals. I ahir, quan va sortir la conversa de la vergonya, al cotxe, el Nil, li va provar de donar alguna eina "emocional" per viure-la millor. A la seva manera. Per un nen de gairebé 4 anys. Ara, no la recordo, però a la Mariona i a mi ens va fer molta gràcia aquest intent d'ajuda. I el Martí li contesta: "Jo ja en tinc una d'eina al cap". I nosaltres vam pensar que quina sort que el Martí tingués una eina al cap. I, és clar, li vam preguntar quina era aquesta eina, i ens diu: "Hi tinc un martell". D'acord, té 6 anys acabats de fer. Potser ens estàvem flipant. Però potser aquest martell l'ajuda a aixafar la vergonya. No ho sé. Avui quan arribi de l'escola li preguntarem com ha anat la seva festa a l'escola i a veure com ha anat la vergonya, la felicitat i altres emocions. I també, per suposat, si la coca i la xocolata que ha portat eren bones!

El Martí té una mà i un dit. El Martí és gran. És el Martí. Em va trasbalsar la vida quan va néixer, i me la segueix trasbalsant cada dia. Per sort. Vull seguir celebrant mans amb ell. Aniversaris i aniversaris de mans. Suposo que el proper serà quan aconsegueixi les dues mans. Els 10 anys. O les dues mans i un dit, 11 anys. I quan això arribi, jo, estaré a un dit de les deu mans. Però, per sort, encara em faltaran 180 dies.

El Martí té una mà i un dit. I això, pel que sembla, per a ell, és molt important. És un pas més.

El Martí s'està fent gran. Una mania que tenen els nens. Fer-se grans. I a mi, tot això m'està passant volant.

I jo, seguiré escrivint-li posts. Com aquest. O diferents. Fins que ell decideixi que potser ja n'hi ha prou de fer la seva vida pública. I llavors, potser, i dic potser, seguiré escrivint posts en la meva intimitat, per seguir recordant com cada any que passa el Martí es fa més gran. Com la cançó de la Croqueta Arrebossadeta que li cantàvem de petit..."Rodolant, rodolant, rodolant, el Martí, cada dia es fa més gran..."I, d'aquesta manera, poder recordar, cada un dels seus aniversaris.

Martí, t'ho dic cada dia, moltes vegades, de vegades, massa, per la cara que poses, però no me'n cansaré mai. T'estimo. Mogollon, o mogolloníssim que dius tu. No ho oblidis mai. I sí, avui ja t'ho he dit, t'ho escric i t'ho tornaré a dir quan arribi a casa.

I vols que et digui què em quedo d'aquest aniversari de la mà i el dit? Que t'he pogut acompanyar fins la classe portant les coques i la xocolata. La teva cara de felicitat quan les he deixat a la teva taula. I el petó que ens hem fet de "Fins a la tarda i passat'ho molt bé, amb vergonya o sense". I m'he quedat amb això, perquè sé, o crec, que arribarà un dia que t'hauré de deixar a l'escola, però una mica lluny perquè no em vegin els teus amics, i t'hauré de fer el petó abans de baixar del cotxe. Fins que no arribi aquest moment, t'ompliré de petons i abraçades fins que em diguis prou!