Osti…ai, vull dir, ospa! Avui, pensant de què fer el post, m’adono que se m’ha passat el dia i que ahir era dilluns i avui, per suposat, dimarts. Vaig molt de cul i m’encanta, però comença a ser simptomàtic que em trobi a dimarts gairebé sense adonar-me’n! Crec que és la primera vegada que m’oblido de penjar un post… I això d’avui, no és un post pròpiament dit, podríem dir que invento el “pre-post”, el “tràiler de post”. Eufemismes per dir que no tinc gaire temps d’escriure però moltes ganes de fer-ho… …el pre-post d’avui és la preparació del que passarà els propers dies. Sabeu, els que em seguiu i llegiu, que el Nil ha començat a patir/tenir una lleugera obsessió per la bateria, a part d’anar tot el dia fent percussió corporal per tot arreu. I jo, i la Mariona, o la Mariona i jo, vam decidir comprar-li una bateria. De fet, és per a ell i per al Martí, però sembla que el Martí tira més cap al saxo (ves per on tindrem un Kenny G a casa…o un Llibert Fortuny que és més nostrat). I, és clar, a casa, de decidir de fer una cosa a fer-la, passa poca estona, i quan, a més, hi ha una botigueta a “la internet”, de nom Amazon, que et permet comprar gairebé qualsevol cosa amb un clic (i no exagero, es fa amb un sol clic!), doncs ho vam fer. Vaig mirar, i remirar, i faig un clic el dissabte, i…voilà…el dilluns em truquen que tenen un paquet per a mi. O per ser més precisos per al Nil. Un paquet de 14 quilos. Que pesa gairebé com el Nil, que fa 17,1 quilos depenent de si porta roba o no. NOTA: Explico això perquè el Martí i el Nil, porten uns dies obsessionats per si estan creixent ràpid, i es pesen tot el dia…amb roba…sense roba…amb sabates…sense…amb jaqueta…sense…de cap per avall, i la conclusió és que el Nil pesa cap a 17 quilos i el Martí cap a 22. Ja està, ja ho he dit. Doncs bé, la bateria, pesa 14 quilos, tot un Nil!!!! I jo, que tinc poc temps, tinc el paquet (un paquet) al mig del menjador, per obrir, per muntar, i amb el Nil tocant-me la pera i el paquet, amb raó!! Papa, quan la muntarem?? Avui, a les 7:30 del matí: “Papa, ja sóc al sofà, em muntes la bateria?”: Motivat ho és. Extra-motivat diria, més aviat. I jo, procrastino el moment, en part perquè no tinc temps, en part perquè sé el que passarà, o crec que ser el que passarà. Què cony…ho sé segur! Que s’asseurà darrera la bateria i picarà tan fort com sino hi hagués demà. Motivat, sí; subtil, no gaire. I jo, hauré d’ensenyar-li com es toca la bateria, tot i que ell em diu que ja en sap. Diguem que el Nil (i el Martí) podrien ser donants d’autoestima. Els en sobra. Ja ho anirem llimant. I jo, em posaré darrera la bateria, per ensenyar-li com es toca el bombo amb el peu dret (és dretà), el plat amb la mà dreta i la caixa amb la mà esquerra,…i després s’hi posarà ell, i a mi, ja us ho dic ara, ho sé, segur, em caurà la llagrimeta. El Nil petit tocant la bateria. Us menjareu fotos, videos i si molt m’apureu…Periscopes. Avisats esteu…vosaltres…i els veïns… PS: El Martí que vagi entrenant amb el seu saxo, que tinc ganes de muntar alguna coseta amb ells. Jo, tinc el “cajón” a arreglar. Tiembla Chambao!!!!!
3 min
