A propòsit dels desafortunats comentaris del senyor Javier Arenas, del Partit Popular,sobre la seva intolerància davant la possibilitat que nens andalusos fossin obligats a estudiar en català a Catalunya, he llegit i he sentit reiteradament una opinió que m’ha inquietat perquè diversos comentaristes, amb els quals sovint m’identifico, hi han convergit des de diferents mitjans i, crec que cal matisar-la adequadament. Aquests periodistes i escriptors han coincidit a rebatre la posició del senyor Arenas amb un argument que venia a dir que, a Catalunya, no hi ha nens andalusos perquè tothom que viu i treballa a Catalunya és català. I, així, la teoria del senyor Arenas quedava suposadament desmuntada. Ja estaria bé que les coses fossin tan senzilles, però per bé o per mal, la nostra societat és extremament complexa i no es poden fer generalitzacions d’aquestes sense incórrer en el perill de la simplificació. Una cosa és dir que la societat catalana és tan oberta que hi cap tothom i que als catalans, no ens costa gens considerar català qualsevol persona que parli la nostra llengua sense importar-nos-en l’origen, que és ben veritat i que està bé que sigui així, i l’altra és negar la presència a Catalunya de nens o adults andalusos o de qualsevol altre lloc del món per a rebatre un argument que fa bandera precisament de l’origen. A vegades, orgullosos de la nostra mentalitat oberta a l’hora d’acceptar tothom, no ens adonem que, potser hi ha qui no vol esdevenir català, malgrat que nosaltres no tinguem inconvenient a considerar-lo un de nosaltres. I és que hi té tot el dret del món. Fins i tot, encara que visqui a Catalunya i que parli català correctament, o que defensi aferrissadament les coses d’aquest país perquè s’hi hagi integrat plenament, té dret a ser considerat i a dir-se a si mateix andalús o del lloc que sigui. Ja em sabreu disculpar que posi un exemple en primera persona, però si jo anés a viure, posem per cas, al País Basc o a qualsevol altre indret del món, estic convençut que faria tots els esforços possibles per a aprendre la llengua d’aquella terra el més aviat possible i també per a integrar-me plenament als costums i a les maneres de fer locals. Ara bé, he de reconèixer que em desagradaria que, de cop i volta, se’m considerés basc. Simplement perquè no ho sóc, perquè no ho seré mai i perquè, per molt que arribés a estimar la meva hipotètica terra d’acollida, estic convençut que jo voldria continuar conservant la meva nacionalitat catalana. I em molestaria que estimar aquella terra i haver-la fet meva em costés haver de negar la meva catalanitat. Per tant, no es pot generalitzar i és bo que els catalans continuem restant oberts a considerar catalans tots aquells ciutadans procedents d’altres terres que se sentin bé sota aquest paraigua comú, però alhora, hem d’acceptar de bon grat que hi hagi persones vingudes de fora que no vulguin ser considerades catalanes. Una altra cosa seria que aquestes volguessin imposar el seu origen als autòctons o si pretenguessin fer-nos adoptar les maneres de fer de la seva cultura. Que de casos d’aquests, lamentablement, també n’hi ha més que no voldríem i són inacceptables des de qualsevol punt de vista amb una mica de sentit comú. I això no es contradiu necessàriament amb la possibilitat que, retòricament i, també de manera efectiva a l’hora de relacionar-nos, acceptem, sense matisar tot el que convé matisar en un cas com aquest, que tots som ciutadans de Catalunya amb igualtat de drets i deures. Però un argument com el del senyor Arenas, que posa a l’avantguarda l’origen de les persones no es pot desmuntar a base d’ignorar-lo sense cap més matís. El que cal dir, en aquest cas, és que els nens andalusos que viuen a Catalunya i els seus pares han d’entendre que viuen en un país que no és Andalusia ni s’hi assembla de lluny i que, per tant, han de fer un procés d’integració que passa per aprendre immediatament la llengua del país entre altres coses. I l'escola en català és l'única manera d'assegurar-ho. I que han de fer aquest procés, en primer lloc, en benefici d'ells mateixos, ja que si volen competir en igualtat de condicions amb els autòctons, han de poder disposar dels mateixos recursos, però en segon lloc, també, per un senzill principi de respecte a la terra que els acull, on hi ha unes maneres de fer i, per tant, també una llengua que els autòctons no tenim per què alterar a causa de la convivència amb persones vingudes d’altres llocs.
3 min
