Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 27/5/16 Darrerament, se n’ha sentit molt a parlar, de la Liz Castro, arran de les seves possibilitats de sortir elegida presidenta de l’ANC, en substitució del finalment reelegit Jordi Sánchez. L’objectiu d’aquest article, però, no és de fer una valoració del personatge ni de la decisió presa recentment per l’ANC, sinó centrar-me en un significatiu detall lingüístic que m’angunieja fa molt de temps, bàsicament perquè sembla que no angunieja gaire a ningú, tret de quatre lingüistes preocupats pels viaranys pels quals es mou la nostra llengua. Si us hi heu fixat, sovint sentim professionals del periodisme audiovisual pronunciar el nom de la senyora –Liz, abreviatura de l’anglosaxó Elizabeth– incloent-hi un so que no existeix en català, ja que solen realitzar, com a interdental, la zeta final, tal com es fa en castellà estàndard, en paraules com ara feliz o perdiz, quan si la pronunciessin com una essa, tal com correspon a la nostra llengua, s’assemblaria molt més a la pronúncia anglosaxona i, a més, no es forçaria de manera violenta el nostre sistema consonàntic. Dues raons de pes, doncs, per a desterrar definitivament la pronúncia com si el nom en qüestió s’escrivís Lith en anglès, cas en què quedaria més legitimat el so interdental pronunciat en català. La cosa és, doncs, que quan aquests professionals pronuncien Liz, amb zeta castellana, no ho fan ni en català ni en anglès, sinó en castellà. Per què aquest servilisme amb la llengua del costat? Si aquest fenomen es donés únicament en aquest cas, tindria una importància relativa, però és que es produeix de manera sistemàtica amb les paraules d’implantació recent, amb els noms estrangers i amb les marques i s’estén a la majoria de parlants. Fixeu-vos, si no, com s’acostumen a pronunciar, per exemple, Citroën, Mercedes Benz, Catherine Zeta Jones o el nom de les mateixes lletres zeta o ce, fins i tot quan es diuen en català (recordeu com lletregen alguns PSC o UDC). Oi que sovint ho fem igual que si parléssim en castellà? Per què ens comportem amb tan poca cura amb la nostra llengua? El fenomen abasta, naturalment, altres casos i altres sons. Observeu noms de personatges de parla portuguesa en què pronunciem la lletra o sense neutralitzar-la en u com se sol fer en el nostre dialecte central: Ronaldinho, Cristiano Ronaldo, Mário Soares, José Saramago, Roberto Carlos... La paradoxa més gran es produeix quan ens fem conscients que tant en català com en portuguès totes aquestes os es realitzen com a us, igual que en català. En canvi, nosaltres, contra tota lògica, ens entestem a llegir-les en castellà! La llista no és exhaustiva, naturalment. També se m’acut que passa una cosa semblant amb la ge i la jota, que solen pronunciar-se, igualment, a la castellana, amb el vel del paladar, fins i tot parlant en català, en casos com ara Gelocatil, la ciutat de Los Angeles, novament, el mateix José Saramago d’abans o el nom de les lletres ge i jota. Aquest fenomen és un senyal del servilisme innecessari i vergonyant dels parlants de la nostra llengua cap a la del costat i, alhora, ens ha d’encendre una alarma perquè només es pot interpretar com una constatació que el català no ens serveix per a incorporar neologismes a la nostra parla, sinó que aquests són incorporats únicament quan els incorpora el castellà, del qual, simplement, els copiem acríticament, sense adaptar-los a la nostra llengua perquè aquesta feina ja l’han fet els castellans, naturalment en castellà i això ja ens val. De moment, a banda dels ja esmentats més amunt, n’ofereixo tres exemples més: Puenting (per què no pònting?), zapping (pronunciat sovint amb la zeta interdental castellana) i sponsor (on sovint no es neutralitza ni la e epentètica inicial de suport fonètic ni la segona o, com a àtona que és). És perillós que els parlants no tinguem prou iniciativa per a actuar com ho fan els usuaris de les llengües dominants, perquè la pèrdua de la capacitat dels parlants d’una llengua d’adaptar-hi els imprescindibles neologismes és un evident senyal de feblesa.
3 min
