Criatures 17/12/2017

Guanyar les eleccions, per a què...? (I)

4 min

És evident que, tal com estan les coses avui, el procés es troba en un punt que no és, de cap manera, el punt final, però sí que és un punt delicat. I tot perquè el govern espanyol s’ha negat sistemàticament a reconèixer el problema i posar-lo damunt d’una taula de diàleg. Segons el seu relat, perquè la part catalana estava enrocada en la celebració d’un referèndum que la Constitució no permet de fer. Segons la part catalana, perquè el govern espanyol s’ha embolicat amb una determinada interpretació de la Constitució i de la llei i ho ha fet, a més, com si aquestes fossin matèria immutable.

El problema, però, no és a la Constitució, que no és més que un text que es pot modificar si hi ha voluntat política de fer-ho. El problema real, el veritablement difícil de superar és la concepció de Catalunya que té cada part, ja que es parteix de supòsits diferents clarament oposats i difícilment compatibles.

Els afins a l’autodeterminació, partim d’una concepció del país segons la qual Catalunya és part d’un estat sense que se li hagi consultat si volia ser-ho, situació que arrenca de 1714, quan el Borbó va guanyar el territori català per la força i hi va imposar les seves lleis, fet que condiciona de manera decisiva la nostra realitat política actual.

Els partidaris de la unitat, en canvi, se situen en un escenari en virtut del qual consideren que tot aquest episodi ja ha estat superat i, per tant, s’ignora –a vegades, fins i tot, arriba a negar-se– perquè pertany a moments històrics ja passats, igual que el feudalisme o l’època de la dominació romana, que són situacions polítiques que ja no mouen a cap reivindicació. Parteixen, doncs, de la situació prèvia a 1939, amb una Catalunya autònoma dins l’estat espanyol, que seria la situació màxima acceptable. Per això, l’estat es va avenir, durant l’època de l’anomenada transició a restituir a Catalunya allò que havia perdut amb la dictadura, obviant –això sí– la forma d’estat republicana, que consideren que va ser transitòria i accidental, tot i que van ser els únics anys de tota la història d’Espanya fins a la mort de Franco en què va haver-hi democràcia. Una aleshores generosa autonomia, doncs, que va concedir, efectivament, amplis marges d’actuació, sobretot, en camps com l’ensenyament, però que, de fet, no era un govern completament autònom perquè qualsevol decisió de l’executiu o del Parlament va quedar subjecta a la interpretació que l’estat en volgués fer en qualsevol moment, com s’ha vist, sobretot en la darrera dècada.

Com a conseqüència d’aquestes dues visions, que situen la pèrdua de la sobirania de Catalunya en moments històrics distints, cada part hi concedeix un greuge diferent a restituir. Es donen, doncs, dues consideracions de la naturalesa de Catalunya. Una que sosté que li van ser arrabassats per la força els seus drets com a nació independent i, per tant, és un subjecte polític que té dret a alliberar-se del jou imposat el 1714 per Felip V i recuperar-los tots i una altra que està disposada a comportar-se magnànimament amb una Catalunya que ha d’acceptar ser espanyola perquè se suposa que sempre ho ha estat, a canvi de concedir-li el benefici de certes peculiaritats, però no pas el dret a autodeterminar-se, de tal manera que qualsevol cosa que vulguem decidir els seus ciutadans ha de comptar o bé amb l’acord de l’estat, que pot retirar-lo igual que l’ha concedit, o bé amb l’acord de la voluntat popular, que resideix en el conjunt dels espanyols, dels quals també formem part els catalans i, per tant, ja hi estem proporcionalment representats.

Són dues visions tan absolutament irreconciliables que fins que les dues parts no arribin a un acord previ sobre aquest particular, l’entesa serà impossible. Per tant, amb aquesta premissa, ja tenim alguna pista sobre quin és el terreny per on cal començar a treballar si es vol celebrar un referèndum acordat amb l’estat.

Ara bé, situem-nos en la visió unionista per un moment, que és la que remena les cireres. La sobirania resideix en el conjunt dels espanyols i no en els catalans únicament. Molt bé. Però què succeeix si una part important de la població de Catalunya, demana insistentment alguna cosa que té el suport d’una part molt significativa de la societat, la població surt massivament al carrer un cop i un altre, pacíficament, disposada a defensar la seva demanda, si cal amb la pròpia integritat física, i compta amb dirigents electes que accepten, fins i tot, el risc de ser severament perseguits per la justícia per defensar la causa?

Fins i tot des del punt de vista dels qui creuen que la sobirania ha de residir en el conjunt dels espanyols, el govern de torn hauria d’entendre que la part de població que està descontenta, que és percentualment molt gran a Catalunya, potser, fins i tot, majoritària, no acceptarà diluir la seva protesta en el gruix de la població estatal, on demogràficament representa una clara minoria i, per tant, no té cap possibilitat de reeixir. Si la població espanyola, clarament majoritària a l’estat, ignora displicentment la seva petició un cop rere l’altre, la part de població catalana reivindicativa no se n’anirà tranquil·lament a casa, sinó que hi haurà protestes i inestabilitat. El bon governant, llavors, ha de reconèixer que hi ha un problema polític a resoldre, naturalment per la via política, s’ha d’acostar als líders d’aquest moviment i, en comptes de posar-los a la presó com fan les dictadures, ha d’intentar negociar-hi per mirar de resoldre una situació que no es resoldrà tota sola fent veure que no existeix.

El fet que el govern espanyol no hagi volgut entendre aquesta obvietat i hagi actuat de manera tan autoritària és on rau el principi del problema generat a Catalunya. No és la Constitució, no és la ceba independentista, no és el deliri d’uns polítics embogits... No és res de tot això. És haver ignorat la voluntat no sé si majoritària, però sí prou significativa de la població catalana d’emancipar-se i, sobretot, la voluntat, ara sí, clarament majoritària de votar en referèndum. És haver volgut resoldre un problema per la via de negar-ne l’existència.

Què hem de fer, doncs, si l’independentisme obté novament una majoria el 21-D? Dilluns, a la segona part d’aquest article, miraré d’entrar en aquestes consideracions.

stats