ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Guanyar les eleccions, per a què...? (i II)

Aquest article va ser publicat al diari 'El 9 Nou' el dia 18 de desembre de 2017

Divendres, a la primera part d’aquest article, posava de manifest la incapacitat del sobiranisme i de l’unionisme d’arribar a articular un diàleg a causa de dues posicions de partença, que són absolutament incompatibles, i per tant, la necessitat de començar a treballar per aquest costat. Mirar de superar-les seria condició prèvia per a iniciar un acostament amb unes mínimes garanties d’entesa.

Si el resultat que obtenen les forces independentistes el 21-D és similar o més favorable encara al que hi havia al Parlament abans de ser dissolt per l’arbitrària aplicació del 155, cal exigir als governants que tinguin amplitud de mires, que intentin situar-se en la posició de l’altre i que, com a conseqüència, s’avinguin a fer concessions. Totes dues parts.

Aleshores, l’estat hauria de reconèixer Catalunya com a subjecte polític i, per tant, hauria d’acceptar el diàleg bilateral per acordar un referèndum vinculant que acceptés el dret d’autodeterminació. El govern català, per la seva banda, hauria de retrocedir justament fins al mateix punt: el dret d’autodeterminació. Naturalment, no caldria que renunciés a la independència, però hauria de centrar els esforços, sobretot, en la celebració d’un nou referèndum, que això sí que és la voluntat majoritària de la ciutadania, cosa que permetria afegir-hi forces i tornar a agafar embranzida. Perquè aquesta és una condició indispensable: hem de sumar voluntats. Si volem exigir, hem de presentar una opció que gaudeixi de majoria absoluta en vots. No dic necessàriament que no sigui legítim fer-ho amb majoria simple o amb majoria d’escons. Dic que, així, difícilment ens escoltarà ningú. De fet, de referèndum ja n’hem fet un. I l’ha guanyat amb escreix l’independentisme. Però tot i la legitimitat que pugui tenir el resultat, tampoc no n’ha fet cas ningú perquè les condicions en què es va celebrar van ser tan excepcionals que van impedir que fos homologable per la comunitat internacional.

Si el resultat d’aquest nou referèndum fos positiu per a l’emancipació de Catalunya, un govern espanyol realment democràtic (passeu-me per alt l’oxímoron) hauria de fer el gest d’afavorir canvis en la Constitució que reconeguessin aquest dret encara que no hi estigués d’acord, simplement per obeir la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Per facilitar-ho, Catalunya podria avenir-se a fer alguna concessió. Per exemple, un cop constituït el nou estat, confederar-se obligatòriament amb Espanya durant un temps determinat (cosa que la pregunta hauria d’haver inclòs), transcorregut el qual, si els catalans consideràvem que l’experiència havia estat positiva, podríem decidir tornar a confederar-nos-hi per un altre període o, en cas contrari, trencar els lligams definitivament. No sé si atrevir-me a dir que la monarquia pogués ser també moneda de canvi en aquesta negociació, però si fos sota les mateixes condicions de caducitat condicionada a la voluntat majoritària del poble català, no em semblaria inacceptable si, amb això, aconseguíem assuavir el diàleg.

Aquesta és la via suau, no sé si més lenta, per a sortir de l’atzucac en què uns i altres estem ficats i no garanteix en absolut l’èxit perquè les forces hegemòniques de l’estat estan molt més lluny d’aquests plantejaments que no pas el sobiranisme català i, per tant, probablement, no s’hi avindran mai, sobretot i si la societat civil sobiranista no mostra, cada cop que calgui, que està fermament resolta a aconseguir el seu objectiu.

Naturalment, queda l’altra via. La que de moment sembla que hagi fracassat, però que, de fet, malgrat l’alt preu pagat, ens ha fet avançar en diferents terrenys. És una via que tampoc no garanteix l’èxit, però també s’hi pot optar. El que és evident és que si es va en aquesta direcció i el govern català té la temptació de tornar a obviar la llei espanyola i seguir la via unilateral, ha de mesurar molt millor les pròpies forces i, sobretot, avisar la població que ens espera un llarg període d’inestabilitat, amb noves detencions, nous empresonaments, noves inhabilitacions, més repressió i arbitrarietats de tota mena per part de l’estat, que tornarà a obrir la via del 155. Més que res, perquè la societat catalana sàpiga a què s’enfronta. També és veritat, però, que una situació com aquesta no es pot mantenir durant gaire temps sense que Europa cridi a capítol als responsables.

No hi ha dubte, però, que el terreny recorregut fins avui no ha estat debades perquè, malgrat la ingenuïtat de creure que Espanya no gosaria comportar-se de manera tan poc democràtica –jo mateix no m’ho esperava– i que, en tot cas, Europa no ho permetria, ens ha desbrossat el camí: el sobiranisme català ha sabut plantar cara, ha ensenyat les dents, cosa que no havia fet mai, d’ençà del 39; ho ha fet, a més, amb una exquisidesa de formes que ha estat alliçonadora per al món sencer; ha celebrat, sota unes condicions infrahumanes, un referèndum legítim que ha guanyat per una majoria absoluta aclaparadora; ha desemmascarat una Europa que crèiem exemplar en qualitat democràtica i un estat espanyol, que s’ha vist obligat també a mostrar les seves maneres de fer, barroeres i autoritàries, les mancances de la seva democràcia, que li permeten aplicar les lleis de manera parcial i arbitrària, i la seva incapacitat no tan sols d’oferir una sortida al problema sinó directament de fer política; ha posat de manifest que tenim un estat disposat a actuar amb la màxima contundència abans de permetre una Catalunya no ja independent, sinó tan sols sobirana, un estat que disposa d’un codi penal que pot sancionar la rebel·lió amb una pena màxima més alta (30 anys) que aquella amb què pot sancionar l’assassinat (25 anys) i un estat amb una separació de poders que ha quedat en evidència davant del món sencer. I, sobretot, ha fet moure’s la part unionista de la societat civil, que s’ha fet visible i ens ha permès mesurar millor l’abast de la seva força i, per tant, ser més conscients, tots plegats, de la complexitat de la nostra societat.

Avui, el sobiranisme es troba entre aquestes dues opcions. I no n’hi ha més. Tot i això, el sobiranisme no pot deixar de recórrer a Europa. Sí, a aquesta Europa que tant ens ha decebut i que s’ha comportat de manera tan indiferent amb el problema. Però és que aquesta és l’única Europa que tenim. I per molt insensible que s’hagi mostrat, la seva actitud no pot ser eternament la mateixa si el sobiranisme –condició indispensable– continua donant mostres de no defallir.

Això sí: no pot ser només a base de proclames i estètiques manifestacions. Europa s’ha de sentir no tan sols interpel·lada, sinó també tocada, qüestionada i atacada des d’una actitud escrupolosament pacífica i democràtica. I aquesta és una de les feines que hem de fer a partir d’ara si volem que mogui peça. Tant si és per una via com si és per l’altra. I que el president Puigdemont i els consellers exiliats hagin escollit Brussel·les és una de les maneres de tocar Europa, de qüestionar-la, de fer que s’hi impliqui. Europa s’ha de sentir incòmoda amb el problema català. Si no, no actuarà. I si no actua, tenim mala peça al teler perquè, tal com jo ho veig, només Europa pot fer desenrocar-se el govern espanyol.

Per tant, el que no podem fer, des de la societat civil, és deixar d’empènyer. Hem d’empènyer constantment. Demostrar que no estem disposats a cedir. Manifestant-nos, protestant, denunciant, reivindicant, implicant-hi els mitjans de comunicació... Els que érem a Brussel·les el dia 7 vam poder comprovar la força que tenim encara. Però l’estat és molt fort també. Convé no oblidar-ho. Per tant, hem d’actuar amb intel·ligència, com en un combat de judo, en què s’utilitza l’empenta de l’adversari per a vèncer-lo. Ens cal utilitzar les seves lleis en favor nostre tant com puguem; posar de manifest les seves males arts, els empresonaments, les mentides, la politització del poder judicial, l’espoli del Museu de Lleida aprofitant la situació d’indefensió de les institucions catalanes, els atacs a la llibertat d’expressió com ara les prohibicions de l’ús de certes paraules a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o la ridícula limitació de l’ús del color groc...

Però, sobretot, sobretot, ens cal votar massivament opcions independentistes el 21-D, encara que es tracti d’unes unes eleccions il·legítimes. Això és imprescindible perquè, sense un Parlament clarament decantat, les coses se’ns posaran molt difícils. En definitiva, ens cal exercir la democràcia que ens volen negar.

Si nosaltres volem, el procés no s’ha acabat. Ha entrat –això sí– en una fase diferent. Doncs, vinga, som-hi, que ningú va dir que seria fàcil.