ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Amb Espanya, per què?

Article publicat aEl 9 Nouel dia 26 de juny de 2015

Llegeixo l’entrevista que Carles Capdevila, director del diari Ara, va fer no fa gaires dies a José Antonio Zarzalejos, un rellevant periodista que acaba de publicar un llibre, Mañana serà tarde, on avisa que per a conservar la seva integritat, Espanya ha de ser repensada i refundada del tot.

El periodista reconeix que Espanya és una realitat complexa que hauria de reconèixer i acceptar de bon grat la diferència i apel·la al moment històric dels Àustries, en què era un sol regne amb dos estat coordinats.

Zarzalejos fa una sèrie de raonaments interessants venint com vénen d’una persona que creu en Espanya i que va ser dos vegades director del diari Abc. Diu, per exemple, coses com ara que el sistema va funcionar malament i injustament quan el Tribunal Constitucional, arran de la sentència de l’Estatut, es va atrevir a esmenar el dictamen de tot un cos electoral; reconeix també que els defectes tècnics i polítics de la Constitució van fer possible que la singularitat de Catalunya es dissolgués en el famós café para todos com si fos tan sols una autonomia més; propugna que tots els espanyols haurien de celebrar l’idioma català; avisa que la solidaritat no pot tenir com a resultat l’empobriment de qui és solidari i es declara partidari d’introduir l’ordinalitat o buscar sistemes que funcionen en altres territoris de l’Estat amb fiscalitat diferenciada. Finalment, es meravella de la ineptitud de la dreta espanyola i aconsella al PP que reflexioni sobre les raons per les quals és un partit irrellevant a Catalunya, al País Basc i a Navarra.

L’autor del llibre apunta que “si no tenim por de la paraula nació, podem trobar una pista d’aterratge per a les desavinences i continuar vivint junts”. I, aleshores, un es planteja uns quants interrogants: el primer és què en guanyarà Catalunya de continuar vivint junts, si Espanya no és més que un llast i, alhora, una bomba de rellotgeria a punt per ser activada en el moment en què Catalunya se sentís feble novament. I com és que aquestes idees tan liberals i tan moderades surten a la llum ara que Catalunya ha llençat un vaitot a la cara a l’Estat? Quan l’independentisme era molt minoritari a casa nostra, per què no van sortir totes aquests plantejaments si eren tan justos com ho són avui? Qui ens assegura que Espanya respectarà el compromís al llarg del temps? I, sobretot, algú veu possible que el gruix dels espanyols, tan si són d’esquerra com si són de dreta, assumeixi alguna d’aquestes idees i, en un termini raonable, les posi en pràctica i accepti blindar-les de tal manera que tinguem la seguretat que no seran vulnerades a la primera ocasió?

Doncs per tot això, val més que no ens hi pensem més i que tirem endavant el procés, que tots els ciutadans d’arreu que convivim a Catalunya ens mirem a nosaltres mateixos i reconeguem que no ens interessa un Estat que no sentim nostre, que no ens interessa un Estat que ens menysprea i que ens insulta cada dos per tres, que no ens interessa un Estat que ens considera mals espanyols i que, per això, ens dóna un tracte de ciutadans de segona categoria, que no ens interessa un Estat que ens esprem com a una llimona i que, a sobre, es permet el luxe de dir que som insolidaris.

Els ciutadans de Catalunya, autòctons o vinguts d’arreu, hi sortim perdent amb Espanya com a companya de viatge. No ens hi pensem més perquè el nostre és un secessionisme integrador. I no és un contrasentit perquè, al nostre vaixell, hi pot pujar qui vulgui, sigui del color que sigui i porti l’equipatge que porti de casa seva. No ens hi pensem més perquè, amb Espanya, no anem enlloc.