ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Escola en català per a una societat bilingüe

Llegeixo al diari Ara que l’Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB) va presentar ahir un estudi a Madrid amb el nom d’Els projectes lingüístics de l’escola pública catalana: la marginació del castellà.

Segons expliquen, han analitzat els projectes lingüístics de més de 2.000 centres catalans i conclouen que no hi ha cap escola que faci el 25% de les classes en castellà, tal com, segons l’estudi, disposen determinades sentències judicials.

Independentment que totes les escoles de Catalunya estiguin efectivament obligades a fer una de cada quatre hores lectives en català a causa de certes sentències judicials, que és una afirmació que caldria matisar convenientment, voleu dir que els projectes lingüístics de cada centre són documents fiables?

Resulta que els documents que defineixen la idiosincràsia d’una determinada escola solen ser, tret de les excepcions que pot haver-hi, uns documents redactats de manera gens rigorosa i que sovint no s’actualitzen convenientment perquè altra feina tenen els mestres com per a utilitzar en burocràcia el temps que han de dedicar a les criatures.

Els projectes lingüístics dels centres, igual que els projectes de centre i documents anàlegs són documents que els mestres redacten perquè és d’obligat compliment fer-ho, però solen ser documents que són un refregit d’altres projectes que ha fet un altre centre, que, al seu torn, el va fer també emmirallant-se en un altre centre i així successivament. Rarament responen a la realitat, sinó que, amb freqüència s’adapten a allò que el Claustre i el Consell Escolar entenen que hauria de ser, més que no pas a allò que és. Per tant, fer un estudi en base a aquests documents és o bé desconèixer del tot la realitat dels centres o, simplement, mala fe.

D’altra banda, caldria veure fins a quin punt el català, que, a la majoria de projectes lingüístics apareix com a llengua vehicular i com a llengua per defecte en les comunicacions internes, efectivament rep aquest tractament. Perquè, de professors que s’adrecen als alumnes en castellà i d’alumnes que usen sistemàticament aquesta llengua sense que rebin cap mena d’indicació per part del professorat en el sentit d’intentar servir-se de tant en tant de la catalana per tal de fer-la seva també i poder aprendre-la, n’hi ha un fotimer. I això, a primària. Perquè si entrem en el món de la secundària, els percentatges són alarmants. Però, naturalment, això no apareix en els projectes lingüístics, sinó que més aviat es procura silenciar, cosa que no vol dir que no es produeixi, naturalment.

La presidenta de l’entitat que ha elaborat l’estudi ha afirmat que les escoles de Catalunya “no s’adapten a l’entorn sociolingüístic” ni a les necessitats dels alumnes. Doncs bé, Sra. Losada –que així es diu l’esmentada senyora–, això deu ser si el que es pretén és mantenir l’statu quo d’una societat que només és bilingüe a través d’aquells membres que coneixen la llengua catalana, mentre que n’hi ha d’altres que poden persistir, tranquil·lament com fan, de fet, en un sorrut monolingüisme castellà tancat i excloent.

Ara bé, si el que es pretén és intentar que l’escola serveixi perquè el 100% dels membres de la població catalana sigui, algun dia, capaç de dominar totes dues llengües oficials, el que cal és aplicar de manera radical la discriminació positiva que s’aplica a la majoria dels centres, independentment del que digui el sovint poc actualitzat projecte lingüístic.

Perquè, en una societat com la catalana, on el català només és majoritari en aquells àmbits oficials que depenen de la Generalitat i de certs ajuntaments, però on el castellà és pertot present en mitjans de comunicació privats i estatals, en les administracions que no tenen les competències transferides i en una immensa majoria d’àmbits comercials, si no s’aplica una discriminació positiva cap al català, aquest està cridat a desaparèixer a mitjà termini, que és el que em temo que pretenen aquestes entitats que es preocupen pel bilingüisme a l’escola, però que, en canvi, no fan cap gest anàleg pel bilingüisme a la Justícia o en l’atenció al públic per part de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat que actuen a Catalunya, que també són servidors públics que paguem els catalans. Això, per a esmentar-ne només dos casos.

No hi ha dubte que, si l’escola catalana vol ser útil en matèria lingüística a la societat que serveix, ha de fer servir el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i ensenyar el castellà amb el màxim rigor com una assignatura de les importants. Només així, es pot assegurar que un tant per cent elevat dels nens que surten de l’ensenyament obligatori ho facin dominant les dues llengües oficials.

Tanmateix, aquest percentatge no arriba encara al 100%, ja que n’hi ha una part molt significativa que surten de l’ensenyament obligatori sense ser capaços d’expressar-se mínimament en català i, en canvi, no hi ha ni un sol alumne que ho faci sense ser capaç d’expressar-se en castellà. Està demostrat que, si la llengua catalana no esdevé una llengua útil i de prestigi a l’escola, els nens tendeixen a expressar-se en castellà quan hi ha un monolingüe castellanoparlant. Si aquest no veu la necessitat d’aprendre a fer-ho en català, tendirà a adoptar la posició més còmoda, que és que els altres parlin la seva llengua. I així, li serà impossible aprendre la pròpia d’aquest país i serà un individu que, d’adult, tindrà una limitació per comparació amb els seus conciutadans que dominen les dues llengües oficials.

Fins que el 100% de la societat catalana no sigui capaç d’expressar-se en les dues llengües oficials, aquesta no serà una societat lingüísticament normal i, per tant, les administracions públiques haurien de treballar per a posar-hi remei. També les estatals, que els catalans contribuïm a finançar. Per tant, en comptes de posar-hi tants inconvenients, des de Madrid, s’haurien de demanar explicacions a la Generalitat de Catalunya sobre per què, en quaranta anys mal comptats d’oficialitat del català no s’ha aconseguit encara que el 100% de la població hi sigui competent, en comptes d’intentar tan sols posar-hi traves i de treballar a la contra perquè el català esdevingui una llengua marginal, que és el que fa l’Estat que paguem entre tots. Vergonya, els hauria de fer!