M'obres la porta?

Quan ja no hi siguem

Imaginar-nos la vida sense nosaltres és un exercici especulatiu que tendim a defugir i ens provoca una certa basarda. Pensar en què faran els nostres éssers estimats, el nostre petit o gran món quan ja no hi siguem ens col.loca en un estat d’alta intensitat emocional en el que no es pot entrar a qualsevol hora.

Però si aquest exercici el provoquem en un temps de reflexió sobre el sentit que estem donant a la nostra vida , resulta molt orientador. És interessant , de tant en tant, mirar els moments significatius de la nostra vida, aquells que ja han esdevingut i que han marcat la nostra existència. De tots i cadascun d’ells n’han derivat línies vitals que expliquen qui som.

Tant o més interessant és fer aquesta mirada de l’ara cap endavant , i preguntar-nos quines accions, fites o consecucions ens agradaria dur a terme abans de la nostra mort. En aquests moments , en respondre’ns , projectem la visió de la nostra vida futura. Malgrat no sabem si allò s’esdevindrà, ens predisposem a posar les travesses de les vies que ens hi poden acostar. Mentalment , físicament i emocionalment ens dirigim a aquells objectius capaços de moure’ns i fer-nos aixecar del dolç anar fent. Si en posar-nos a l’acció dubtem dels nostres passos, sempre trobarem un indicador fiable que ens dirà si anem bé: el nostre estat anímic tendirà a l’alegria. Una alegria contagiosa i expansiva capaç de transformar-se en entusiasme en ser compartida.

Aquesta possible projecció de la nostra vida pren una nova dimensió quan imaginem l’endemà de la nostra mort. Què serà de tot allò que hem dut a terme i que ha donat sentit al nostre pas per la vida?. En imaginar aquesta situació, el nostre ordre de prioritats s’estructura de manera radical: no són les possessions materials les que transcendiran la nostra vida, però sí que ho faran la petjada que hàgim pogut deixar a les persones que estimem, les nostres accions amb sentit, la visió que hem pogut posar als llocs on hem passat, l’entusiasme que hem estat capaços de generar en els nostres projectes. Poder dedicar-nos un petit espai de temps a pensar-ho ens provoca cert neguit o malestar, però després en sortim amb l’ànim reconfortat perquè podem esporgar tot allò que és sobrer i ens pesa de la nostra existència, i ens podem quedar amb allò que té significat per nosaltres i que és capaç de transcendir-nos. L’exercici , per dur que resulti, permet dotar de sentit les accions presents i futures. Permet escoltar la música de la nostra vida, i com totes les músiques, aquesta, també va més enllà de la pròpia existència.

L’Anskari, és un pallasso que ja fa temps va iniciar el seu Taller de somnis , plantant nassos per tot el món. "Planta un nas i recolliràs un somriure" diu en la seva pàgina web: http://www.tallerdesomnis.com/

Segurament ell es devia preguntar un dia, quin era el seu sentit de la vida i què volia deixar del seu pas per aquest món i ho va tenir clar:

“Nosaltres som un sentiment que neix amb la il·lusió de trobar el fil invisible per aconseguir l'impossible. Somriure és una finestra oberta a l'esperança i la imaginació, una força creativa per fer un món millor. Però els infants amb por perden la capacitat vital d'imaginar que poden ser el que vulguin ser. Un nen és el que somnia. Si no pot somniar perd el seu tresor més preuat ...la infantesa.”

L’Anskari ens visita aquesta setmana a l’institut. Ve a plantar nassos als nois i noies de tercer d’ESO. Després marxa lluny, a plantar-ne de nous.