M'obres la porta?

Radicalitat adolescent (I)

Probablement s’han escrit milers d’articles i llibres per definir i entendre l’adolescència. El Doctor en biologia David Bueno, professor del Departament de Genètica de la Universitat de Barcelona la descriu així: “L'adolescència és una etapa crucial en la vida de les persones, en què s'acaba d'establir la personalitat individual. És un procés complex, a vegades turbulent, amb profundes arrels biològiques, culturals i socials. Des del punt de vista psicològic es caracteritza per la cerca de nous referents, descoberta de la sexualitat, adquisició del pensament abstracte, inestabilitat emocional, desafiament dels límits establerts i radicalització ideològica, la qual cosa es tradueix sovint en, o és causat per, un significatiu increment de la impulsivitat.”

De l’adolescència m’interessa la seva radicalitat, la metamorfosi que conté, la metàfora del canvi que comporta. Una etapa vital transformadora com cap, capaç d’alterar l’ordre de prioritats de les relacions humanes i amb un poder definidor sobre les futures etapes que han d’arribar. Però què passa quan es viu dins l’entorn familiar o dins dels centres educatius? En aquests llocs, en els quals les normes, el rol de l’autoritat i la responsabilitat personal tenen una presència significativa, són les que entren més en crisi . És d’ells que m’agradaria reflexionar. Primer a casa, després a l’Institut.

Habitualment la seva arribada agafa desprevinguts als pares; el que ahir era aquella criatura encantadora avui és una persona desconcertant que planta cara a la normalitat de la casa. Sòl aparèixer quan els progenitors es troben en la maduresa vital, aquella que es mou a cavall de la voràgine del món laboral (si hi ha feina!), alguna molèstia persistent de salut, i el gust pel benestar agradable i tranquil. Enmig d’aquest context irromp potent la força adolescent. Auto-considerades persones obertes i modernes, els pares ens veiem interpel.lats per les demandes noves dels hereus, demandes que volen molt d’acord i entesa i que sovint ens confronten amb els nostres propis límits. Com responem davant les primeres sortides nocturnes? I com reaccionem davant a les primeres relacions amoroses i sexuals dels nostres fills? I al possible consum de substàncies tòxiques? Fa de mal receptar la resposta correcta. No hi ha la píndola curativa que ens estalvïi haver-ho de fer , però hi ha qüestions de la naturalesa humana que ens igualen especialment i als adolescents la recompensa immediata preval davant la de llarg termini. La nostra resposta ha de tenir present aquesta premissa.

Als pares i mares no ens serveix de massa imaginar que els nostres fills i filles restaran al marge de les temptacions que la descoberta de nous límits comporta. Hi haurà un dia en què ho faran. Està bé que puguem tenir respostes previstes per quan arribin amb més alcohol del previst a casa, o per quan els veiem arribar amb els ulls vermells d’haver fumat alguna substància tòxica, o per quan puguem intuir que s’han iniciat relacions sexuals amb el noviet de torn . Mirar aquests reptes de cara i no defugir -los és una bona estratègia per afrontar-los.

Se sap que les expectatives que com a mares i pares tenim envers els nostres fills són determinants per a configurar-se un bon autoconcepte i de retruc una bona autoestima. Encara que els adolescents ja no ens vegin igual que abans, aquesta perspectiva no la podem perdre mai de vista. Seguim essent fonamentals per a ells i per al seu desenvolupament com a persones. Està bé que els reforcem les seves fortaleses, que les aprofitem per enfortir la seva voluntat . També val la pena que busquem amb assiduïtat, excuses per a fer activitats amb ells. Sempre les podem aprofitar per a despertar nous o vells interessos que poden haver-se adormit en aquesta etapa. Sempre seran estructures de suport que ajudaran a resisistir els embats d’altres desafiaments menys profitosos a llarg termini.

Els pares de quaranta i tants, amb fills adolescents, estem poc acostumats a compartir segons quines casuístiques pròpies de l’etapa. Per vergonya? per por a fracassar? Per posar-nos en evidència? A vegades ho vivim massa des de la solitud. Quan vam ser pares primerencs vam tenir una legió de possibilitats per a trobar-nos i compartir els temes lligats a la criança dels nostres fills. Penso que fomentar de nou la possibilitat de compartir situacions i respostes ajuda a sentir-nos acompanyats i més tranquils. El que passa a casa nostra passa a moltes cases.

“Qui té records feliços de la seva infància està salvat per sempre”

Fiòdor Dostoievski.

XIX Tribuna Edu21. Educació i aprenentatge a l'adolescència (vídeo complet) from Edu 21 on Vimeo.