Reportatges com el que van fer dilluns a TV3 titulat "Sofian, el nen que volia volar" ens han d'enorgullir com a país en un temps de cert pessimisme degut a les circumstàncies. Un país que sap tractar així els seus discapacitats i que fa tot el que és humanament i tècnicament possible per a la seva integració és un país que estima i valora la seva gent. [tv3 3879030] M'agrada que es facin aquests reportatges en bon horari televisiu perquè des de l'escola de vegades tenim la sensació -o més aviat la certesa- que es valora poc la professió dels mestres i de la resta de professionals que fan gran aquesta institució. Mitjançant les xarxes socials he vist com moltíssima gent ha quedat emocionada amb la història d'en Sofian i no m'estranya: és una història magnífica de superació però alhora també és una història de normalització degut a la procedència de la família. L'escola catalana, amb total normalitat i mitjançant la immersió lingüística, aconsegueix que la llengua catalana sigui una llengua útil de comunicació sense desprestigiar en cap cas cap altra llengua, això són coses que s'han de dir ben alt i ben clar perquè qui ho hagi d'entendre ho entengui d'una vegada. Els nens i nenes de diferents orígens adopten la nostra llengua i se la fan seva i això també és una història d'èxit que ens ha de fer sentir orgullosos com a catalans. I el cas d'en Soufian no és un cas aïllat, a cada escola hi ha alumnes amb diferents discapacitats i problemàtiques i hem de tenir la certesa que els mestres fan el que sigui per atendre'ls com es mereixen. I ja que hi som vull agrair a TV3 l'esforç que fa per fer televisió de qualitat quan tothom sap que és molt més fàcil fer tele-deixalla traient els draps bruts dels famosets de pa sucat amb oli. Vénen temps difícils, no paren de repetir-ho, i entre retallades i clatellades és important que no decaigui la confiança en l'escola.
2 min
