Micròfons i futbolistes

En les ja habituals celebracions de títols del Barça els jugadors agafen el micro per dir unes paraules i cada vegada més s'aventuren a usar el català per a adreçar-se a una multitud que agraeix el gest. Hi ha jugadors de fora que memoritzen algunes frases -potser per quedar bé- i n'hi ha d'altres que aprenen la llengua tan bé que acostumen a fer-la servir quan són entrevistats en aquest idioma; són bàsicament els que, enamorats de la nostra terra i cultura, decideixen que en un futur hi faran el niu per

quedar-s'hi. Però hi ha un altre cas: futbolistes catalans dels quals podem extrapolar unes quantes coses sobre la realitat social i lingüística del nostre país. Hi ha molts futbolistes professionals nascuts a Catalunya després de la llei de normalització lingüística (1983) que no s'expressen en català en mitjans de comunicació catalans. Si partim del fet que cadascú té dret a expressar-se en la llengua que vol ens podria semblar ben normal però -casualment- no es dóna cap cas de futbolista que s'expressi en català quan és entrevistat en castellà tot i que es pot sentir més còmode parlant en aquesta llengua. Què està passant doncs? el que està passant és que la llei de normalització lingüística té una aplicació desigual segons el territori i la conseqüència és que hi ha molts joves que tot i haver estat educats a Catalunya i acabar l'escolarització obligatòria no s'expressen correctament en català. Jo d'això en dic fracàs i és ben greu perquè els joves monolingües tindran menys oportunitats en el mercat laboral si no és que se'ls doni molt bé l'ofici d'empaitar la pilota.