Criatures 23/05/2012

La soledat de l'alletadora de fons

3 min

Travesso la plaça del Diamant i veig una dona alletant un nadó asseguda en un banc on hi cau un raig de sol molt convenient. És una escena bonica per la facilitat amb què tot encaixa. Mare, nen, pit, llet, sol, banc. Ja està. M'abraçaria a la mare i al nadó i els felicitaria entendrida si no fos perquè aquestes coses només les faig en l'hiperespai de la meva imaginació i que no tinc ganes que de l'ensurt el nen em vomiti a sobre tota la llet que ha pres tan amorosament. Duc un vestit vermell pel qual sento certa flaca i la llet de nadó és entendridora però taca. A més, sospito que la verdor del meu cutis tenyit d'enveja sigui massa evident, i em fa un no sé què. Cara d'idiota Dins la meva col·lecció privada de cares d'idiota, una de les més lluïdes la vaig fer el dia que se'm va acudir suplicar-li a un pediatre que em donés pistes sobre la millor manera d'alletar una criatura rebeca a ser alletada. L'home em va respondre que no havia de fer res d'especial, només anar provant. Quan vaig reaccionar a la gran perspicàcia i el semenfotisme d'aquell anar provant, ja era fora de la consulta i, emprenyada com una mona, vaig desitjar que el metge fos un gran aficionat a la ingesta de pollastre hormonat que li proporcionés uns pits llustrosos i ferms. No van passar gaires dies que la cara va quedar en una minúcia al costat de l'expressió facial d'estupor que em va quedar en telefonar a una consellera en alletament. Amb l'entusiasme del profeta em va vaticinar nits en vetlla alletant sense fre, en sessió contínua. Vaig emmudir, aterrida, davant la perspectiva. "És tan maco", em va dir, confonent el meu silenci esgarrifat per pura reverència. La infermera escocesa Després de buscar dins la bossa de mà l'instint maternal que m'ajudés a convertir-me en una mare capaç d'alletar vuit hores seguides i no trobar-lo, me'n vaig anar a passejar. Com tantes altres vegades vaig trobar la salvació en una llibreria. L'autora-salvadora és una infermera escocesa que en el seu llibre oferia unes pautes raonables, consells compatibles amb la Declaració dels Drets Humans i tones de sentit comú. La minimenor d'edat que tenia a càrrec va deixar-se alletar una mica més però sense alegria i no va ser fins que no vaig veure-la endrapant farinetes que ho vaig entendre. Per molt que em fustigués aquella vegada no l'havia espifiat. I la petita tampoc tenia cap responsabilitat en aquella entente gens cordiale . Simplement la llet (materna o de pot) no li feia el pes. Li agradava molt més el menjar que es mastega! Fent amics No tindré mai gaires amics al Facebook, ni podré esdevenir una líder carismàtica de cap moviment social perquè els extrems em provoquen narcolèpsia. No vaig alletar els menors d'edat que tinc a càrrec fins als quatre anys. Que ho faci qui vulgui però jo no em penedeixo de no haver-ho fet. I tampoc vaig optar per l'alletament artificial des del primer dia perquè em sembla molt radical. Vaig aplicar el mètode científic de l'assaig i error i en alguns em va sortir millor que en d'altres. Les conclusions tampoc són per publicar a The Lancet de tan evidents: que no neixes sabent alletar per molt que tinguis pits que ragen llet, que la natura massa vegades tendeix a ser una mica justeta en comprensió, que a la facultat de medicina expliquen tot aquest tema un dilluns de pont i que donar el pit és bonic però cansa. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 12 de maig de 2012.

stats