La pitjor mare de l'estiu: Refundant la civilització

El cervell és l’òrgan del cos amb més mala llet. Ens enganya un dia sí l’altre també, com aquell nòvio idiota de quan teníem quinze anys, que jurava que mai més ens tornaria a fotre les banyes... un dia sí l’altre també. La diferència és que el nòvio idiota ens el vam treure de sobre i ara riem de gust quan topem amb ell pel carrer, gras, calb i usuari assidu dels pitjors clubs de singles. El cervell, en canvi, el duem enganxat com un xiclet a la sola de la sabata.

La ciència avança que espanta en àrees imprescindibles com els implants de silicona als llavis. Els implants de cervell, en canvi, han quedat injustament arraconats de la investigació mèdica.

Ara que tenim temps I per què us clavo aquesta pallissa? Doncs perquè ho he tornat a fer! He tornat a pronunciar les paraules maleïdes: “Ara que és estiu i tenim temps ho farem bé”. És un desig que de tan ingenu fa pena, i de tanta pena fa ràbia. Aquest “ho farem bé” inclou un munt de fites impossibles. Aquí en van uns quants exemples tan idiotes o més que el nòvio indesitjable: ara que tenim temps (a partir d’aquí AQTT) menjaran amanida a dojo, AQTT ens posarem de ferm amb l’ortografia i farem dictats a dojo, AQTT establirem càrrecs i treballaran a dojo... i altres coses a dojo com endreçar els calaixos i fer tria de joguines, espavilar-se i preparar-se ells sols l’esmorzar, llegir una estona abans de dormir, aprendre a dibuixar cal·ligrafia japonesa, meditar, fer ioga i altres utopies dignes del segle XIX. És un desgast d’il·lusió que no paga la pena.

Faran el que voldran No cal ser cap House per deduir que l’única amanida que mengen és la de patata i frankfurt (el repunyeter polo verd de gel i colorant no compta com a verdura, per molt que hi insisteixin). L’únic dictat que accedeixen a fer és la llista de jocs de qualsevol màquina infernal. L’única neteja que es fa a casa és la dels caps curulls de polls que han okupat els petits cranis a les colònies i casals. Les poques tasques que es reparteixen són la de decidir qui es lleva més tard i la de qui s’adorm a tocar de les dotze. L’esmorzar, després de tres dies fent experiments estrambòtics, esferificacions amb sabó i llet, i desconstruccions d’entrepans, retorna a la responsabilitat dels pares.

‘Mea culpa’ Des d’aquí aprofito per demanar als grans guionistes del Polònia que incorporin una imitació d’AdaParellada, una cuinera sàvia i excel·lent que oferiria un model allunyat del perill d’intoxicacions alimentàries. Pel que fa a la lectura es dediquen intensament a estudiar les descripcions i els preus del catàleg de jocs per a l’ordinador. I la cal·ligrafia japonesa em surt a mi sense proposar-m’ho de tan alterada que estic quan em toca escriure el que falta a la nevera, buida després dels intents d’emular Ferran Adrià.

Entono el meu mea culpa. El cervell me l’ha tornat a jugar i no ha estat fins que ja era massa tard que he recordat que existeix un exèrcit de sabotejadors, un grup de gent (àvies, avis, cunyats rancuniosos, veïns sense nens, pares amb fills de més de vint anys...) que imposa una sentència imbatible:“ No l’atabalis, total, és estiu!” L’únic que em consola és que un dia jo també seré una mare amb fills de mésde vint anys. Que es preparin llavors, perquè, total...

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 23 de juliol de 2011. La pitjor mare de l'estiu: Refundant la civilització

El cervell és l’òrgan del cos amb més mala llet. Ens enganya un dia sí l’altre també, com aquell nòvio idiota de quan teníem quinze anys, que jurava que mai més ens tornaria a fotre les banyes... un dia sí l’altre també. La diferència és que el nòvio idiota ens el vam treure de sobre i ara riem de gust quan topem amb ell pel carrer, gras, calb i usuari assidu dels pitjors clubs de singles. El cervell, en canvi, el duem enganxat com un xiclet a la sola de la sabata.

La ciència avança que espanta en àrees imprescindibles com els implants de silicona als llavis. Els implants de cervell, en canvi, han quedat injustament arraconats de la investigació mèdica.

Ara que tenim temps

I per què us clavo aquesta pallissa? Doncs perquè ho he tornat a fer! He tornat a pronunciar les paraules maleïdes: “Ara que és estiu i tenim temps ho farem bé”. És un desig que de tan ingenu fa pena, i de tanta pena fa ràbia. Aquest “ho farem bé” inclou un munt de fites impossibles. Aquí en van uns quants exemples tan idiotes o més que el nòvio indesitjable: ara que tenim temps (a partir d’aquí AQTT) menjaran amanida a dojo, AQTT ens posarem de ferm amb l’ortografia i farem dictats a dojo, AQTT establirem càrrecs i treballaran a dojo... i altres coses a dojo com endreçar els calaixos i fer tria de joguines, espavilar-se i preparar-se ells sols l’esmorzar, llegir una estona abans de dormir, aprendre a dibuixar cal·ligrafia japonesa, meditar, fer ioga i altres utopies dignes del segle XIX. És un desgast d’il·lusió que no paga la pena.

Faran el que voldran

No cal ser cap House per deduir que l’única amanida que mengen és la de patata i frankfurt (el repunyeter polo verd de gel i colorant no compta com a verdura, per molt que hi insisteixin). L’únic dictat que accedeixen a fer és la llista de jocs de qualsevol màquina infernal. L’única neteja que es fa a casa és la dels caps curulls de polls que han okupat els petits cranis a les colònies i casals. Les poques tasques que es reparteixen són la de decidir qui es lleva més tard i la de qui s’adorm a tocar de les dotze. L’esmorzar, després de tres dies fent experiments estrambòtics, esferificacions amb sabó i llet, i desconstruccions

d’entrepans, retorna a la responsabilitat dels pares.

‘Mea culpa’

Des d’aquí aprofito per demanar als grans guionistes del Polònia que incorporin una imitació d’AdaParellada, una cuinera sàvia i excel·lent que oferiria un model allunyat del perill d’intoxicacions alimentàries. Pel que fa a la lectura es dediquen intensament a estudiar les descripcions i els preus del catàleg de jocs per a l’ordinador. I la cal·ligrafia japonesa em surt a mi sense proposar-m’ho de tan alterada que estic quan em toca escriure el que falta a la nevera, buida després dels intents d’emular FerranAdrià.

Entono el meu mea culpa. El cervell me l’ha tornat a jugar i no ha estat fins que ja era massa tard que he recordat que existeix un exèrcit de sabotejadors, un grup de gent (àvies, avis, cunyats rancuniosos, veïns sense nens, pares amb fills de més de vint anys...) que imposa una sentència imbatible:“ No l’atabalis, total, és estiu!” L’únic que em consola és que un dia jo també seré una mare amb fills de mésde vint anys. Que es preparin llavors, perquè, total...

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 23 de juliol de 2011.

La pitjor mare de l'estiu: Refundant la civilització El cervell és l’òrgan del cos amb més mala llet. Ens enganya un dia sí l’altre també, com aquell nòvio idiota de quan teníem quinze anys, que jurava que mai més ens tornaria a fotre les banyes... un dia sí l’altre també. La diferència és que el nòvio idiota ens el vam treure de sobre i ara riem de gust quan topem amb ell pel carrer, gras, calb i usuari assidu dels pitjors clubs de singles. El cervell, en canvi, el duem enganxat com un xiclet a la sola de la sabata. La ciència avança que espanta en àrees imprescindibles com els implants de silicona als llavis. Els implants de cervell, en canvi, han quedat injustament arraconats de la investigació mèdica. Ara que tenim temps I per què us clavo aquesta pallissa? Doncs perquè ho he tornat a fer! He tornat a pronunciar les paraules maleïdes: “Ara que és estiu i tenim temps ho farem bé”. És un desig que de tan ingenu fa pena, i de tanta pena fa ràbia. Aquest “ho farem bé” inclou un munt de fites impossibles. Aquí en van uns quants exemples tan idiotes o més que el nòvio indesitjable: ara que tenim temps (a partir d’aquí AQTT) menjaran amanida a dojo, AQTT ens posarem de ferm amb l’ortografia i farem dictats a dojo, AQTT establirem càrrecs i treballaran a dojo... i altres coses a dojo com endreçar els calaixos i fer tria de joguines, espavilar-se i preparar-se ells sols l’esmorzar, llegir una estona abans de dormir, aprendre a dibuixar cal·ligrafia japonesa, meditar, fer ioga i altres utopies dignes del segle XIX. És un desgast d’il·lusió que no paga la pena. Faran el que voldran No cal ser cap House per deduir que l’única amanida que mengen és la de patata i frankfurt (el repunyeter polo verd de gel i colorant no compta com a verdura, per molt que hi insisteixin). L’únic dictat que accedeixen a fer és la llista de jocs de qualsevol màquina infernal. L’única neteja que es fa a casa és la dels caps curulls de polls que han okupat els petits cranis a les colònies i casals. Les poques tasques que es reparteixen són la de decidir qui es lleva més tard i la de qui s’adorm a tocar de les dotze. L’esmorzar, després de tres dies fent experiments estrambòtics, esferificacions amb sabó i llet, i desconstruccions d’entrepans, retorna a la responsabilitat dels pares. ‘Mea culpa’ Des d’aquí aprofito per demanar als grans guionistes del Polònia que incorporin una imitació d’AdaParellada, una cuinera sàvia i excel·lent que oferiria un model allunyat del perill d’intoxicacions alimentàries. Pel que fa a la lectura es dediquen intensament a estudiar les descripcions i els preus del catàleg de jocs per a l’ordinador. I la cal·ligrafia japonesa em surt a mi sense proposar-m’ho de tan alterada que estic quan em toca escriure el que falta a la nevera, buida després dels intents d’emular FerranAdrià. Entono el meu mea culpa. El cervell me l’ha tornat a jugar i no ha estat fins que ja era massa tard que he recordat que existeix un exèrcit de sabotejadors, un grup de gent (àvies, avis, cunyats rancuniosos, veïns sense nens, pares amb fills de més de vint anys...) que imposa una sentència imbatible:“ No l’atabalis, total, és estiu!” L’únic que em consola és que un dia jo també seré una mare amb fills de mésde vint anys. Que es preparin llavors, perquè, total... Publicat al suplement Criatures. Dissabte 23 de juliol de 2011.