La Ramona, una mare N.O.R.M.A.L

Ser la pitjor mare del món té conseqüències. Per exemple, quan escric llibres de cop i volta sorgeix un personatge, una mare manipuladora, cridanera, amb idees estranyes que procura que els seus tres fills adolescents no facin més ximpleries de les que toca. És la Ramona, la mare de la Ru, la protagonista de la col·lecció de llibres juvenils «Una noia N.O.R.M.A.L» que l'Editorial Cruïlla ha tingut el detall de publicar-me. Aquest Sant Jordi surten els dos primers títols: "Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" i "Una noia N.O.R.M.A.L. vol fer de fotògrafa". Escriure no té sentit si no és per extreure una part fosca i fer-ne ficció. En aquest cas jo he triat convertir-la en ficció humorística. Per ara no em surten novel·les serioses i després de pagar un terapeuta afrofinlandès he decidit no preocupar-me per aquest fet.

No explicaré res de la Ru. Només que cada llibre està centrat en un ofici o feineta que fa la noia per guanyar quatre quartos. En trobareu més informació aquí i també podeu tafanejar els dos primers capítols del primer llibre aquí. Avui la protagonista és la Ramona, casada amb el Rafel, i com ja he dit mare de la Ru, però també del Raül i el Rubèn. Sí, és una família obsessionada amb la lletra R. Per què? Fàcil. A mi m'agrada la lletra R i quan una escriu mana. Mana molt. Mana quaranta mil vegades més que a casa. Oh, quin gust.

A la Ramona li fet dir coses com ara aquestes, quan la filla li diu que vol tocar el dos de casa: «-Ah, i on seràs? En un ranxo dels Estats Units criant cavalls, no? Bé, doncs envia'ns una postal amb la teva adreça.»

O això altre quan es fica en mig d'una discussió que tenen els seus dos fills masculins: «La Ramona agafa els seus dos fills de setze i divuit anys per l'orella i els fa seure al banc d'un parc. -Mama, perdona, escolta, tu no has vist el que ho vist... -La veu del Raül tremola de temor infantil. -Silenci. Ara parlo jo. Ja sabeu que m'agrada parlar, així que no m'interrompeu o serà pitjor» L'he fet fundadora del Sindicat de Carteres Emancipades. Lectora de novel·les roses. Inventora de mètodes per tenir entretingudes les criatures com el de tenir-les hores i hores en remull, tot i ser les tres de la matinada. I un ésser social que gaudeix xerrant i fent amics. La seva filla un dia l'observa: «Veu la mare i cronometra. Saluda (i de vegades fins i tot hi xerra) quinze persones en tres minuts. La Ru té energia per moure cinc molins de vent, però la mare en té per moure un tren d'alta velocitat per tota Europa.»

He procurat que fos una dona intel·ligent i amb les idees clares: «Com a bona estratega familiar que és ja li agrada que els fills portin amics a casa. És millor veure'ls les cares i saber de quin peu calcen que no pas assabentar-se per les veïnes i els cambrers dels bars dels tipus d'amistats dels seus fills. Ella vol saber si són d'estil pantalons cagats o ajustats. Si van amb samarretes de la selecció o de l'equip local. Si van rapats o peluts. Si brutegen o si brutegen per coqueteria, perquè brutejar, segur que brutegen, que són mascles. Si beuen cervesa o refrescos. Si fumen o mengen pipes. I no els fa anàlisi d'ADN perquè és il·legal, perquè si pogués els prendria mostres de sang a tots.»

I, per sobre de tot, l'he fet una digna pitjor mare del món: «La mare irromp a l'habitació amb l'excusa de desar la roba acabada de planxar. La Ru sap que la roba fa dues hores que l'ha planxat i que només és una excusa per treure el nas. La Ramona se'ls troba planificant la feina i fa un somriure decebut per no haver-los pescat magrejant-se o cordant-se la camisa a tota velocitat».

Llarga vida a la Ramona.!Pot semblar un crit interessat, mercantil, d'autobombo, patrocinat per mi mateixa... I així és. Però, sabeu, també és un crit d'autora que no pot evitar sentir tendresa i debilitat per determinats personatges.

Ramones d'aquest món: bon Sant Jordi! Rafels, igualment.