Matemàtiques

Els números a casa fan el que volen. I no em refereixo a l'economia. No, avui parlo de paradoxes matemàtiques vitals. Aquelles que vius en primera persona a casa. Hi ha operacions matemàtiques que em desconcerten i ho intentaré explicar amb algunes fórmules. Fórmules A casa hi ha tres menors d'edat a càrrec (MEC) i si els sumo em dóna un índex 3 de necessitat de supervisió adulta: 1+1+1= 3. Un índex que ha baixat a mesura que els tres MECs han anat creixent, però en una proporció inferior a l'increment dels anys de vida dels tres elements. Doncs bé, si una tarda, empesa per un atac de generositat, deixo que convidin un parell d'amics, la suma, en lloc de donar 5, va a la baixa d'una forma notable: 1+1+1+a+b = 1. Per una estona, l'excepcionalitat de les visites fa que deixin de remugar, que el miracle succeeixi i els germans juguin amb els amics dels germans, que s'oblidin que tenen una mare nefasta a qui gastar el nom... Atenció, però: si a i b resulten ser dos nens conflictius i torracollons, la suma pot acabar convertida en un malson: 1+1+1+ a + b = 9. De totes maneres, també es dóna un fenomen matemàtic complementari. Quan un dels menors d'edat a càrrec marxa de casa per descobrir que els companys de classe ronquen a les lliteres d'una casa de colònies, o perquè alguna família temerària l'ha convidat a quedar-se a dormir, la resta, que hauria de donar 2, també apareix amb una alteració important: 3-1 = 1. Sí. L'absència d'un dels vèrtexs del triangle explosiu mulla la pólvora de les bombes verbals i físiques que s'acostumen a llançar i rebaixa el citat índex de necessitat de supervisió adulta a un nivell ínfim. Però, ai las!, quan el menor d'edat a càrrec exiliat torna, durant unes hores la suma ofereix un resultat esfereïdor: 2+1 = 6, fins que es normalitza. Escalat No em ve de nou. Els números van començar-me a fallar aviat, quan va néixer el mitjà dels menors d'edat a càrrec. Quan era mare d'una filla única la dedicació era total: 1 = 100. En quedar-me embarassada del segon vaig témer no poder donar a l'abast, i no va ser així. Vaig ser capaç de fer coses com banyar un nadó mentre evitava que la gran, de dos anys, obrís la porta de casa amb un paraigua per practicar l'escapisme precoç. Per tant, la cosa va quedar de la següent manera: 1+1 = 100. Però la sorpresa va ser màxima quan va aparèixer el tercer i la suma va continuar donant la mateixa xifra 1+1+1 = 100! ¿Això vol dir que tres fills donen la mateixa feina que un? No, però la nostra atenció i l'índex d'estrès a l'hora de posar a dormir nens sempre són els mateixos. Sí, és una paradoxa matemàtica de l'alçada d'un campanar, però també és totalment certa. Per això, quan algun progenitor de fill únic es lamenta per la feinada que té i, al moment, em mira avergonyit, jo li dic que no pateixi, que té tota la raó. Que no té lògica, però tampoc té sentit que els aliments, pel sol fet de ser de color verd, ja repugnin, i aquesta també és una veritat universalment acceptada. I no són les úniques ocasions en què la calculadora embogeix. Com quan 4 pantalons acaben convertits en -1 en una setmana. O un paquet de gomes per als cabells i un paquet de clips en -3. O un full de deures equival a 3 hores de feina i l'endemà el mateix full de deures és igual a cinc minuts. I també pot ser que no entengui res perquè jo sigui una mare de lletres. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 13 d'abril de 2013