Parlar de Jane Austen és una vulgaritat. Fa anys quedaves estupenda però el cinema ha popularitzat de tal manera a aquesta autora que ja no et pots fer l'esnob parlant-ne. Avantatges? Ara puc escriure sobre els membres de la família Bennet, els protagonistes de la novel·la “Orgull i prejudici”, amb la mateixa naturalitat amb la que escriuria sobre els Simpson. Aprofito, doncs, i dedico la secció “Lliços de pedagogia...” a la gran SENYORA BENNET.
Si defineixo la senyora Bennet com una dona pesada, ploramiques, burxadora, manifassera, cridanera i ximple em quedo curta. El seu objectiu vital és casar les filles i no li importa si els homes als que encoloma les mosses són estafadors, nobles amb aires d'ensumallufes, aristòcrates més tous que el blandiblup o clergues insuportables. És, per tant, un perfecte exemple de pitjor mare del món de la que podem aprendre'n un munt de trucs i mètodes d'ensenyança vital.
Oh, sí, podem fer-nos els progres i els moderns i sentenciar que voler casar les filles és cosa de carques. Però aquest judici de valor no té en compte la precarietat del Pacte de Toledo i la incertesa sobre les futures pensions de jubilació dels nostres fills (i les nostres...). Només cal que, enlloc de voler casar només les filles, no ens oblidem dels nostres fills barons i emprem la nostra energia en col·locar-los a tots. Amb aquesta petita correcció podrem tornar a sentir-nos dignes i progres, i els nostres descendents, amb l'ajuda del sou de mileurista dels seus cònjuges, enfrontaran el futur amb un 50% menys de patiment.
L'altra característica de la senyora Bennet és no aplicar CAP filtre a l'hora d'acceptar un nou gendre. I altra vegada li hem de donar tota la raó. Perquè no ens enganyem, els filtres no funcionen. I sinó que li preguntin a la sogra del senyor Millet, un gendre que tenia una pinta nostrada immillorable. O a la sogra del senyor De la Rosa (quin encant d'home, que emprenedor i espavilat). O a la de l'ex-alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el senyor Bartomeu Muñoz, un noi amb ganes de millorar el món... a la seva manera.
El gran argument en contra de la senyora Bennet és el seu caràcter. Si la paraula histèrica no fos políticament incorrecta la diria. HISTÈRICA. HISTÈRICA. HISTÈRICA. Ai, se m'ha escapat. No, no se m'ha escapat. És una histèrica però aconsegueix tot el que vol. És a dir, algú que gràcies a plorar, cridar, somicar i suplicar amb insistència i constància obté dels altres allò que desitja. La mateixa tècnica diabòlica que empren les nostres estimades criatures perquè els comprem polseres i llaminadures, perquè no els comprem peix i verdura, etc. Encara recordo aquell anunci de nosequè en el que es veia una mare a un passadís d'un hipermercat acompanyada d'un nen. El nano es llançava a terra escenificant una rebequeria de les que posen els pèls de punta a qualsevol progenitora, menys a aquesta, que reaccionava llançant-se a terra i fent exactament el mateix que el seu fill. Aquest aturava la rebequeria en sec i l'observava atònit. L'anunci, sens dubte, estava basat en la senyora Bennet, una dona capaç de posar dels nervis al mateix Dalai Lama, una virtud que comparteix amb els nostres plançons. Si apliquem el seu mètode per una vegada a la vida guanyarem nosaltres enlloc dels nostres fills (i filles, va, ara sí que seré políticament correcta).
Bonus extra: dimecres vaig firar-me un petit llibre de l'estimada senyoreta Austen, “Lady Susan”, traduïda al castellà per Eduardo Berti (ed. La Compañía). Us en transcric unes ratlles impagables:
Dicen que soy una madre desalmada, pero el sagrado impulso del cariño maternal y el bienestar de mi hija me han servido de consuelo. Si mi hija no fuese la más tonta del mundo, se me habría recompensado por mis esfuerzos como merezco.
