La dona acabava d'obrir la pàgina del diari del diumenge quan una intervenció demoníaca va fer dringar el telèfon. Una amiga li oferia unes invitacions per anar al cinema. Una família nombrosa poques vegades renuncia a invitacions així que, ingènua com sempre, va plantejar el pla com si a casa fossin una família normal d'aquelles que s'entusiasmen quan se'ls proposa anar al cinema. Va fer oïdes sordes a les frases de sempre -hi puc anar en patinet? No vull posar-me mitjons! Si no em puc endur el patinet no hi vaig, si ell es queda jo també em quedo- i va sortir cagant llets.
Va resultar que la pel·lícula no era apta per a nens menors de tretze anys i els seus fills, que feia un segon es queixaven amargament a causa de l'obligació d'anar al cinema, ara es lamentaven per no poder-hi entrar. Aquell malestar s'havia de canalitzar com fos i de nou Llucifer va tornar a inspirar-la en forma de record. Una altra amiga li havia recomanat l'exposició de Mariscal. Les seves filles s'ho havien passat tan i tan bé i al final pintaven alguna cosa per endur-se a casa. Cap a La Pedrera hi falta gent al so d'aquella banda sonora que li resulta tan i tan quotidiana puntejada de plor desolat, queixes a sotto voce i sons guturals a discreció.
Un cop allà el que plorava es va apropiar del tamboret d'un dels vigilants i el va arrebossar de mocs. El que es queixava anava classificant les obres i aparadors: “una caca, una merda, una llufa, un cagarro...” i el que emetia sons guturals comptava els dies que li quedaven per fer divuit anys i ser amo i senyor del seu destí mentre jurava que a partir de llavors mai més tornaria a trepitjar un punyeter museu o similar. Hi havia altres nens a l'exposició i tots semblaven passar-s'ho bé. Tots menys els seus.
Davant d'aquell paisatge apocalíptic va recordar amb desconcert el correu electrònic d'una tercera amiga, en el que li suggeria un vídeo de youtube d'un senyor, sir Ken Robinson, que l'havia sorprès amb la seva defensa de la creativitat i les capacitats i dons dels fills. Res no lligava. Ella procurava fomentar la creativitat dels fills. Se'ls enduia al cinema, teatre, performances, exposicions i tallers de tota mena, des d'una obra conceptual d'art i assaig escrita per ajudar els nens a acceptar l'existència dels deures, fins a qualsevol taller gratuït, com aquell que consistia en construir una vaca gegant que riu amb capses de formatgets buides. Els proposava fer collages reivindicatius amb lemes ben punyents -el més lluït va ser “El meu carrer no és absorbent, que el teu gos pixi a casa teva plis”-. Els engrescava a redecorar l'arbre de Nadal amb els mitjons desaparellats de tota la temporada... però sempre, sempre, sempre obtenia el mateix resultat: laments i condemnació.
Què era el que feia malament? I aquest cop, ella, descreguda com és, va tenir una inspiració divina. L'error era fer. Fer. Fer. No faria res més. S'apuntaria a la lliga de l'avorriment extrem. Però no d'aquell que proposen perquè els nens aprenguin a avorrir-se, imaginar, trobar els seus propis recursos i bla, bla, blazzzzzz... No, ella es referia a la lliga de l'avorriment extrem en defensa de la salut mental de les mares i pares. La LLAVEXDESAMEMAPA. Un moviment creat per aconseguir espais de noacció adulta en caps de setmana i festius intersetmanals que es postula a favor de la mínima activitat muscular.
Era conscient que el seu gest seria incomprès, que l'exèrcit de defensors de les agendes d'oci infantils li farien el buit, que la munió de famílies addictes als embusos de trànsit del peatge de Martorell no la tornarien a convidar a les seves festes d'aniversari, que seria titllada d'irresponsable, que l'acusarien de no contribuir al creixement del PIB nacional, que a partir de llavors seria classificada com a la pitjor mare del món, però tan se li'n fumia.
Porta dos mesos al si de la LLAVEXDESAMEMAPA i és feliç. Els seus fills continuen queixant-se, perquè -i aquest ha estat el seu darrer descobriment- per ells la queixa és la forma més genuïna de creativitat, però com a mínim ella i la seva parella arriben als dilluns com nous, descansats i amb ganes de tornar a sortir de casa per fer el que calgui. Fins i tot de treballar.
