La pitjor mare del món

Anna Manso

Germans

El pare de les criatures és fill únic. Jo, en canvi, sóc la sisena de set germans. Aquesta diferència fa que en moltes situacions ell es posi sis vegades més nerviós que jo. Creu que la virulència amb què es tracten els menors d'edat que tenim a càrrec és una mostra de com ho hem arribat a fer de malament com a progenitors. Jo me l'escolto i la meva memòria em transporta als anys setanta, a un pis del barri de Gràcia, a Barcelona...

El viatge a Galícia

La meva germana gran, la Pau, es porta uns quants anys amb tots els altres i així que va poder va tocar el dos de casa. Va ser ella qui es va fer càrrec de nosaltres quan els meus pares van executar la primera mostra autèntica d'emancipació: una setmana de vacances sols a Galícia. Ens les prometíem molt felices perquè la Pau era una bona germana gran (gràcies a ella l'autèntic Xesco Boix em va fer un petó a la galta!). Però quan va arribar l'hora de sopar i ens va servir aquell líquid pudent, vam saber que no tot seria fantàstic. La Pau, amb tota la tranquil·litat del món, va batejar aquella sopa amb el nom poc normatiu de "sopa d' ascos ". Tot i les nostres queixes, va ser tal la seva determinació que, malgrat les basques, ens la vam empassar. Dies més tard vam rebre els meus pares amb pancartes de benvinguda que amagaven un missatge subtil: "Volem carn arrebossada amb patates, ja!"

A casa ens dividíem en dos grups: els grans i els petits. Els tres petits ens sentíem esclavitzats perquè mentre els grans anaven a dormir tard i podien veure Yo, Claudio , nosaltres passàvem la baieta de la taula del sopar i ens havíem de ficar al llit immediatament. A més, ens terroritzaven col·locant uns ninos horribles a la porta de les seves habitacions perquè no els interrompéssim; al cotxe havíem de seure a la seva falda i suportar els seus genolls cantelluts i els seus capricis i, en general, feien valer la seva posició de superioritat. Nosaltres ens venjàvem espiant-los amb la nostra colla d'amics, allà, a la urbanització on els meus pares van tenir la saviesa de fer-se una casa perquè pasturéssim. Els robàvem bolis, gomes i tot el que podíem. I, a la mínima oportunitat, els delatàvem quan no feien el que els tocava fer.

Baralles

Les baralles eren el pa de cada dia. Hi havia èpoques en què l'Alfred i la Cati no se suportaven i qualsevol activitat que feien junts era un suplici. Èpoques en què el Quim -amb qui em porto només catorze mesos- i jo martiritzàvem l'única pobre víctima que teníem a l'abast, la Glòria, la nostra germana petita. Moments en què el Quim i jo, sempre cul i merda, estàvem a matar. O en què tots ens rebel·làvem davant la Teia, que sempre tenia a la boca la frase "Em pots portar..." mentre ella s'estava escarxofada al sofà. Temporades en què el Quim i l'Alfred no deixaven d'estomacar-se, fins al punt que alguna vegada havia corregut fins a la meva mare cridant: "Mamaaa, l'Alfred i el Quim es mateeeeen!"... Aquests i tants altres records i la visió dels meus tres MEC acusant-se de traïdors els uns als altres em remeten a les paraules d'un psicòleg que explica que les tensions, competències i baralles entre germans en realitat enforteixen els vincles. I li he de donar la raó, perquè, de fet, ara, els meus germans i jo ens avenim molt! Per tant, res està perdut. Tot el contrari. Ara només cal que el pare de les criatures s'ho cregui.