Escola

Hi ha temes, com el model d'escola, que són perfectes per xerrar quatre hores seguides amb qualsevol persona que tingui menors d'edat a càrrec. A les places, a la cua del súper i a la perruqueria, he sigut testimoni silenciós de tertúlies que demostren, d'una banda, que a la ràdio els falla el sistema de fitxatges i, de l'altra, que és un tema que genera inquietud. A mi mateixa, per exemple. L'altre dia parava l'orella quan uns pares explicaven que l'escola on duen els fills els agrada perquè el centre és el nen. Ho deien amb tant convenciment i amb tanta vehemència que va ser sentir-ho i arrencar a córrer. Nens, no sabates Vaig creuar el barri esbufegant i amb les galtes de color vermell tomàquet d'hivernacle per culpa de la meva penosa resistència cardiovascular, fins que vaig arribar a l'escola del petit i el mitjà i després a la de la gran. Alleugerida, vaig comprovar que no les havien canviat per sabateries i que el centre de la seva activitat continuaven sent els nens. Però asseguda al sofà de casa, refent-me de la cursa, vaig pensar que aquella gent tenia raó i que hi ha escoles, malgrat que no agradi sentir-ho, on el centre no són els nens o els joves, sinó els mestres. D'altra banda, jo no sé si duria els menors d'edat que tinc a càrrec a l'escola meravellosa de què parlaven aquells pares: els alumnes decideixen què volen fer i estudiar aquell dia. No utilitzen cap llibre de text perquè els troben una influència nefasta que et fa moure al ritme de les editorials (la paraula editorial la pronunciaven com qui diu "FMI" o "Rodrigo Rato"). Ah! I també trobaven fantàstica la implicació presencial dels pares a l'escola, gairebé com si formessin part del claustre. Ectoplasma o visitant del futur Quan sento gent com aquesta família em sento una mena d'ectoplasma del passat, carca i vella, perquè la proposta em genera més dubtes que certeses i entusiasmes. Penso, per exemple, què passa si en una escola la majoria de pares treballen en horari de botiga. O si senzillament són d'aquells a qui no els dóna la gana fer de mestre o participar-hi. Quin desequilibri amb les escoles on passa el contrari. I jo juraria que les editorials treballen el temari que decideixen les nostres insignes institucions, que són, d'altra banda, qui legisla. I que ningú parli de lobi de pressió perquè, actualment, unir l'expressió poder d'influència i la paraula editorial és compondre un acudit de l'Eugenio. I sobre l'aspecte que els menors decideixin què es fa de forma assembleària, crec que no és, precisament, avantguardista, sinó més aviat una idea vintage que no ha acabat de quallar. Però també és cert que quan un altre estil de família em canta les meravelles dels uniformes, la repetició i l'estil d'educació tradicional llavors passo a veure'm com una visitant del futur d'un anunci de lleixiu, a la recerca d'una forma d'ensenyar diferent, creativa, propera i ferma. Tot plegat, un embolic. L'escola, és ben cert, necessita un bon sacseig, però ¿és tan difícil trobar un terme mitjà i posar-se d'acord? ¿Tant costa canviar la manera d'ensenyar sense arribar a passar la responsabilitat a qui no ha estudiat ni s'ha preparat per fer de mestre? I si hi ha maneres d'ensenyar que fa anys que fracassen ¿per què les hem de repetir, per molt tradicionals o molt llibertàries que siguin? Ai! Em temo que aquesta és una caixa dels trons que, en realitat, a massa gent li fa mandra destapar. Una llàstima. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 2 de març de 2013