Crits

Cridar no està bé. No ho hauríem de fer. Espantem els menors d’edat que tenim a càrrec amb la nostra versió més extrema i psicòtica. Quan crido, la cara dels meus fills es torna un mirall on en lloc de mi hi veig reflectida la senyora Rochester (atenció, spoiler!), la boja que impedeix la felicitat de Jane Eyre. Així i tot reincideixo. I és que, com totes les conductes poc saludables, té una part fosca que ens reporta beneficis. Perquè, per exemple, és fatal dir-ho ara que ja sabem que el tabac mata, però carai, fumar m’agradava. Mmm, aquell cigarret després de la copa de vi... Prou! Ja ho vaig deixar, i fa MOLTS anys. Però tenir hàbits saludables tampoc significa ser hipòcrita. Amb els crits passa el mateix, només que encara no he estat capaç de deshabituar-me.

S’ha acabat el bròquil

L’impacte sonor d’un crit en ple caos és conegut pels mestres d’arts marcials. Si no de què els esgarips de Bruce Lee i companyia? A mi, renunciar-hi, em costa,perquè, en alguns casos, paralitzo per uns pocs mil·lisegons allò horrible, espantós i indesitjable que no he pogut evitar per la via del diàleg, enunciat, avís i altres mètodes verbals. Ha de ser un crit, però, sorpresiu, precís i contundent. En aquest cas és recomanable evitar o camuflar el to imprecatori. L’anomeno la modalitat s’ha acabat el bròquil, i el seu efecte és similar al cop de puny sobre la taula. Ara bé, per utilitzar-lo cal tenir bons reflexos perquè no es pot emetre sense tenir un pla B (aprofitar el desconcert per agafar l’interfecte de l’orella i aïllar-lo; amagar el comandament a distància; llançar dalt de l’armari la joguina o objecte de la discòrdia, etc.).

Sintonies

Els mòbils i les sèries de televisió no tenen l’exclusiva a l’hora de crear i difondre sintonies. Ser la pitjor mare del món em dóna patent de cors creatiu en aquest aspecte. Així, si un dia em llevo inspirada, puc refilar el crit de baixa freqüència que només senten els gats, els hàmsters i els menors d’edat que han insistit a confondre el cossi de la roba bruta amb l’armari. O bramar el crit hipohuracanat que anuncia la vinguda de l’apocalipsi si els germans no deposen els enfrontaments armats. També tinc la sintonia mira maca aquí mano jo, que es resumeix en un crit monosil·làbic: “Ha!” O la sintonia de moda a la plaça Catalunya, Plaza del Sol i casa meva, vull dir el crit indignat que clama que “una altra casa és possible”.

Desesperació

Però no podem oblidar el crit més genuí i primitiu, aquell que em surt de les entranyes, el que no puc evitar prorrompre quan obro la porta i em trobo allò (a aquest allò afegiu-hi el significat que us vingui més de gust perquè, com a escriptora i guionista, puc afirmar amb coneixement de causa que la ficció és una mala còpia del que poden arribar a fer els fills) i que acaba sintetitzat en la paraula “Noooooo!” Esclar que el crit desesperat té una altra versió, elcrit-súplica, un crit que si no s’escolta, si no té un receptor prou atent, pot conduir a dimissions, fugides, actes irresponsables i altres. No. No està bé cridar. La majoria de les vegades només fa que augmentar la dosi de confusió i agressivitat. Cridar no mata però extermina vies d’entesa i comunicació, però hi ha vegades que un bon crit és molt millor que una mare fent les maletes plenes de roba d'hivern i roba d'estiu.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 28 de gener de 2012