Vincle afectiu

Crear vincles afectius

Criança, carícies i bon humor

El tacte és primordial i essencial per la vida i la comunicació. I, per damunt de tot, té una avantatge que no tenen els altres sentits: la reciprocitat.

Jacques Philippe

Vet aquí que he trigat una mica a fer aquest post. He necessitat algun temps de rehabilitació de columna que sempre ajuda a millorar la meva esquena. (estic millor... gràcies!)

Un fisioterapeuta molt simpàtic i bon professional m’ha tractat durant uns dies i és normal que hàgim tingut força intercanvi d’idees. Té una nena de poc més d’un any i em deia que era ben partidari de la lactància materna per crear el vincle entre la mare i la filla. I jo hi estic completament d’acord. Recordo l’inici dels blocs de Criatures on l’Alba Padró ens feia sempre unes entrades sobre els beneficis d’alletar els fills amb tota mena d’explicacions tècniques que sempre li vaig agrair perquè vaig aprendre molt.

Tot i això és fonamental que els pares seguim creant vincles a la primera infància dels nostres fills afegint-hi a l'alletament matern, els recursos habituals dels llenguatges no verbals de petons, carícies i abraçades (rellegim la frase de Jacques Philippe sobre el tacte i la reciprocitat).

I, sempre, amb el bon humor que sovint perdem perquè estem capficats per mil i un problemes. Però... ho intentem com aquest pare simpàtic que il.lustra el contingut d'aquest post.

Us recordo els estudis que va fer Harry Harlow:

Ell va ser un famós psicòleg nord-americà que va realitzar múltiples experiments amb micos en els anys 70, entre els quals el de verificar la necessitat del vincle afectiu amb la mare. Interessant, malgrat que ens dolgui el mal tràngol que va fer passar als petitons primats. De fet seguia amb les investigacions que havia fet Spitz.

Va agafar uns micos i els va ficar en unes gàbies amb un dispensador de llet a una banda i un mico de peluix, que s’assemblava molt a sa mare de veritat, a l’altra banda. Va pensar que si posava a una banda el dispensador de llet i a l’altra el peluix, el mico es passaria tota l’estona a la vora del dispensador de llet, perquè un peluix no li podia aportar res; però es va adonar que no va succeir així.

Va observar que aquells petits micos es passaven el dia abraçats a la mare de peluix, que els recordava la seva, que els donava escalfor, i que era peludeta. I, només quan tenien molta gana, per a sobreviure, s’estiraven sense deixar de tocar el peluix per mamar, i tornaven. Harlow va repetir de nou l’experiment sense el peluix i es va adonar de què aquests micos es feien grans perquè s’alimentaven, però mai van poder ser reintegrats a la ventrada perquè eren agressius contra els altres i contra ells mateixos.

En tots els estudis que va fer Harlow al llarg de la seva vida va concloure que, el que ens fa psicològicament sans i aptes per a viure en societat, és la quantitat de contacte i de tendresa que rebem quan som petits.

El que va fer Harlow, actualment les neurociències ho han corroborat, i s’ha comprovat, que nens que reben més contacte físic i més amor des que neixen, tenen més connexions neuronals que els que no el reben i, per tant, aquells que no el reben, sempre tindran carències. Quines? En cada nen serà diferent. Però, sí que és cert, que tots les tenen. La majoria, evidentment, a nivell psicològic: baixa autoestima, inseguretat, etcètera; però s’ha comprovat que també les tindrà a nivell físic.

Els experiments de Harlow van ser controvertits, pel fet de recloure cries de macacos lactants en cambres d'aïllament durant més de 24 mesos, de les quals en van sortir severament pertorbats. Alguns investigadors citen aquests experiments com un factor en el sorgiment del moviment d'alliberament animal en els Estats Units... meys mal!!

Els dies de festa d’escoles no hem de patir per horaris i amb el descans som més capaços de viure aquest ambient amable i divertit a casa que influeix per crear vincles afectius amb els nostres fills i si anem d'excursió o fem sortides amb bici o sense bici que ho passem molt bé.