Els cordons de la sabata i el meu ball adolescent

Ballar amb sabates de cordons Si planifiques per a un any, sembra blat. Si planifiques per a una dècada, planta arbres. Si planifiques per a una vida, educa persones. Kwan Tzu Arrel d’una entrevista que em van fer pel Banc de la Memòria de l'Associació d'Escriptors de Llengua Catalana (Lletres i Memòria) i, de la que us deixo l’enllaç, m’he posat a reflexionar sobre la necessitat de procurar que els nostres fills vagin “curtets” de diners i no tinguin tots els capricis. Ho titulo "ballar amb sabates de cordons" perquè realment ho recordo amb una mica de pena, sincerament. Reconec que moltes vegades he hagut de viure situacions econòmiques “justetes” i aquell esforç d’abans m’ha servit per viure l’ara amb més resistència personal. Segurament educar al nostre fill o fila en aquest sentit de la responsabilitat li serà molt útil tota la vida, com ho va ser per molts i moltes que ens vem incorporar a la vida en esclatar la guerra civil. http://www.memoro.org/es-ca/El-magisteri-i-la-influ%C3%A8ncia-del-pare_13884.html Aquí us deixo un seguit d’anècdotes viscudes –apart de la meva que haureu escoltat de l’entrevista (per mi anar a ballar a l’adolescència amb les sabates de l’uniforme era força fort...)- perquè els nostres petits i adolescents entenguin el valor dels diners: Què hem de fer perquè comprenguin que les coses costen i que els diners s’han de saber administrar?: És probable que als 8 o 9 anys ja hagin comprat quelcom per a nosaltres havent après a tornar-nos el canvi i fer servir els diners. Potser han fet una partida de “Monopoli” o joc de taula semblant, o s’han inventat una botiga i els ha anat bé per aprendre a contar. Els hem deixat anar a comprar sols quelcom que els feia falta pels deures d’escola: un llapis, llibretes. Sembla interessant que, més o menys a aquesta edat, o com a màxim als 10 o 11 anys, tinguin assignada una quantitat periòdica i fixa per les seves petites despeses. Potser que pares i mares pensin que ja els compren tot el que necessiten, però, en aquest tema, no es tracta de suplir, sinó que s’aprengui el cost de les coses materials. És fonamental que els ensenyem a organitzar-se; no se’ls ha de donar diners quan s’acaba la quantitat establerta. Aquesta paga ha d’estar relacionada amb l’edat i un cop acordades les despeses habituals que tenen, parlant-ho amb ells. Mai hem de donar diners per fer tasques domèstiques, la casa és de tots. Tampoc hem de donar remuneració per les notes que treuen, és la seva responsabilitat d’escolars. Ens preguntem de vegades: −“...i si es treu el títol de batxiller li puc regalar una moto?” I responem: −“Li fa falta per anar a la Universitat o a treballar? −“La necessita per fer petits serveis a la família?” Un cop analitzat es pot comprar o no; el motiu ha de ser una necessitat familiar, mai per les seves qualificacions, ja que té el deure d’estudiar. Tanmateix és important fomentar l’estalvi. Faran l’aprenentatge de la previsió i de la planificació. Pot motivar als fills tenir un objectiu, pot ser, per exemple, un viatge, potser l’estada a un parc d’atraccions, lluny de casa i que hi hagin de passar dues nit, potser una acampada a l’estiu als Pirineus o quelcom activitat extraordinària decidida entre tots. Es preveu amb temps fent el pressupost del que es necessita i es té una guardiola on cada setmana hi entra una quantitat; els pares hi poden posar 10 euros i els fills de la seva paga 2 més..., així cada setmana. Les quantitats dependran, és clar de les possibilitats econòmiques i el temps disponible. Quan arribarà el dia de trencar la guardiola estaran molt feliços. Han participat amb sacrifici a l’estalvi i viuran la satisfacció d’haver col·laborat i la compensació d’una diversió. Un altre punt relacionat amb els diners seria, també, fer participar els joves en l’elaboració del pressupost familiar; això pot ser d’utilitat per acostumar-los a la realitat econòmica familiar i a no viure influïts per la societat del consum que només anima a gastar més. No és cert que un objectiu a aconseguir seria que en l’àmbit familiar es gastés millor i amb intel·ligència, més que gastar per gastar? Fomentaríem d’aquesta manera un rebuig a aquesta moda del consum. Vaig tenir una reunió amb un matrimoni amb dos fills adolescents i un de 4 anys. El pare tenia una professió liberal, la mare es dedicava a l’ensenyament. Em van explicar que quan havien de fer una despesa extraordinària els dos fills grans obrien la carpeta de l’ordinador on figuraven les entrades del despatx del seu pare i, entre tots, comentaven el que es podia fer. Ells comprenien perfectament que no podien tenir roba de marca, que les targetes del mòbil s’havien de reduir...també sabien, ja que pare i mare els havien format de petits, que podien oblidar-se d’un caprici mirant al seu entorn i donar a qui ho necessitava més que ells. Em va cridar molt l’atenció l’optimisme i la complicitat d’aquella família, i ens preguntem: −“Quants nois i noies joves tenen un cop de mal geni o tanquen la porta de cop, enfadats amb els pares, perquè no els han comprat l’últim model de..?” Quasi asseguraria que la majoria passem moltes angúnies per arribar a fi de mes per haver cedit en tot allò material que ens demanen els fills. No he esborrat mai de la memòria el que em preguntava i m’aconsellava una professora d’un fill meu: −“Per què has de cedir comprant aquestes esportives de marca? No pots dir al teu fill que vagi mirant com van calçats la majoria de joves que viatgen en el transport públic?” Reflexionem-ho i contestem-nos: som del pares que expliquem l’economia real de la llar als nostres fills joves i fem que sàpiguen el valor del diner?, o, anem amb aigua fins el coll per fer-los obsequis innecessaris o només per estar a l’últim crit de la moda? Pensem-hi ara que fa pocs dies que hem estrenat 2015 ....