La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Poc soroll per poder escoltar

Zoom

No fer soroll per saber escoltar

En el reportatge del suplement del diari Ara de dissabte es va parlar de la Convivència amb adolescents i hi vaig fer alguna aportació. (deixo petit fragment fotografiat).Com que em sembla tan important saber escoltar desitjo fer alguna reflexió més en aquesta entrada d’avui diumenge, un dia ennuvolat que convida a pensar.

Per establir diàlegs, ja us ho començo a dir ara, és important saber escoltar, i, per tant, saber callar, no fer gaire soroll i estimar el silenci.

Penso que de vegades no sabem escoltar; fem soroll amb discursos que no s’acaben i, carregats d’orgull, no sabem romandre en silenci. O bé amb un: «Ja t’ho havia dit»,«Ja t’ho deia jo, però no em vas fer cas» o «S’haacabat el bròquil», acabem les situacions que no ens complauen i no donem opció a cap diàleg.

De tota manera, alguna vegada s’ha d’enraonar per aclarir algun tema amb els fills, per tallar alguna crítica o, també, per protestar contra una injustícia manifesta que veiem en el nostre àmbit laboral o social. Però les nostres paraules no serien valorades si abans no les haguéssim visualitzat en el nostre interior i no les diguéssim amb serenitat.

Altres vegades callem perquè tenim mal humor. És ideal callar amb un silenci actiu interior, cercant temps per reflexionar i ponderar les coses bones i no tan bones que ens passen, però no és bo quedar-nos retrets donant voltes a pensaments negatius. No ho oblidem mai: tenir un fill adolescent és una cosa molt i molt bona i molt i molt positiva!

Quan diem que un diàleg és cosa de dos volem dir que a l’adolescent també li agrada que li expliquem els nostres dubtes, els nostres problemes, la nostra situació personal o econòmica. Ho prefereix més que el nostre silenci o els victimismes dels quals es podria sentir culpable.

En procurar viure el diàleg, tant si és estudiós i bon company com si sembla que és rondinaire i li agrada provocar, ens trobarem amb molts tancaments, no només de la porta de l’habitació, sinó de la seva porta interior; per això, amb respecte per la seva intimitat i tacte, s’haurà d’anar obrint per poder-hi entrar, això sí, cal fer-ho de puntetes.

Haurem d’incorporar amb més força petites qualitats per aconseguir la trobada amb els fills: amabilitat, bon humor, flexibilitat i no fer suposicions per saber escoltar amb les dues orelles obertes i la boca tancada. Amb aquest tipus de llenguatge estarem a punt per establir diàlegs. Dialogar no és parlar sols i, malauradament, ho fem sovint: no als monòlegs ni als sermons.

I és que escoltant i deixant parlar sabrem quines raons i motius té el nostre fill per demanar-nos alguna cosa que, si és una novetat, ens pot sorprendre, i tindrem elements de judici per fer pactes o arribar a algun acord amb ell. Sense escoltar no seria possible.

De fet, per saber escoltar en tenim prou amb el llenguatge del gest. I un somriure, com llegia fa poc al Facebook, no costa ni un euro, cosa que, en temps de crisi, s’agraeix:

«Fan falta quaranta tres músculs per arrufar el nas, però només disset per somriure. Encara que sigui per estalviar, somriu!».