La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Pautes per conviure amb els adolescents

Pautes per conviure amb els adolescents

Zoom

“La nostra glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó a aixecar-nos cada cop que caiem.”

Oliver Goldsmith

Tenim moltes ocasions per ensenyar als fills que tots ens equivoquem però que tenim suficients recursos per superar-nos i recomençar cada dia. Als adults ens passa el mateix i no per això deixem deixem de ser millors pares. Les coordenades fonamental per madurar les trobem sempre en el decurs de la vida: Acceptació, coneixement i millora personal.

Si tots tenim daltabaixos els nostres adolescents encara més per això anem orientant i ajudant des de la nostra experiència que bé recordem la nostra adolescència o seria lloable recordar-la.

Les emocions convé mantenir-les en la seva justa mesura: disgustos desproporcionats, tristeses excessivament llargues o immotivades poden estar demanant, en algun cas, la intervenció d’un psicòleg; però, la majoria de vegades, n’hi ha prou amb objectivar el que passa i analitzar el perquè d’un enuig.

Els fills ens diuen: “jo ja controlo”, però no ho fan. Els pares els hem d’orientar marcant-los reptes i acordant límits. Per aconseguir una bona convivència s’han de donar tocs als fills amb exigència afectuosa i simpatia. Prefereixo parlar d’acords, orientacions, guies, pactes més que anomenar el verb “negociar”. El contingut és el mateix i l’objectiu ja l’hem comentat: responsabilitat.

Com fer-los-hi entendre que la seva independència acabada d’estrenar no és només per tenir drets, sinó per tenir també uns deures?:

Jo, entre d’altres, em recolzaria amb tres actituds ben senzilles:

1.- Que ens vegin amb defectes. Fer-los veure amb naturalitat, que a nosaltres també ens costa complir amb les nostres obligacions i que cometem errors.

2.- Demanar perdó. Quan ens hem alterat per impaciència analitzar-ho amb ells i recordar que “és de savis, rectificar”. Els fills necessiten veure que som humans i poder-nos dir amb confiança, sense que ens enfadem: “tu aquell dia també..!”

3.- Fer-los entendre que confiem en ells, tot i que siguin romancers en complir els pactes. Amb aquell bon esperit esportiu: “ara caic, ara m’aixeco”, pare i mare, seguirem junts tirant endavant per guanyar el partit de la vida.

I, és clar, com sempre que els que també em de regular les nostres emocions som els pares, tot i que –sense ser perfeccionistes- acceptem que també tenim els nostres impulsos i poc domini de les nostres emocions. Ens enfadem sovint amb el nostre adolescent, per això el punt 1.- em sembla fonamental per dir un: “perdona, m’he equivocat”.

Amb bons ànims anem fent el trencaclosques de la convivència. Desitjo que tot vagi encaixant!