Cop de geni a l'adolescència

Cop de geni a l’adolescència Enfadar-se és fàcil, però enfadar-se amb la persona adequada, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la forma correcta, això ja no és tan fàcil.Enfadar-se és fàcil, però enfadar-se amb la persona adequada, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la forma correcta, això ja no és tan fàcil Aristòtil Desprès de deixar-vos unes entrades sobre la necessitat de la participació de tots a la família començaré –probablement cada cap de setmana- unes reflexions sobre l’adolescència. Molts coneixeu el meu llibre “Un estrany a casa” del que parlo en profunditat sobre l’etapa adolescent. Al bloc només en faig alguna pinzellada. Els adolescents es rebel·len i ens provoquen, però tenen prou sensibilitat per veure quan un dia ens dominem per resultar més afables - tot i estar molt esgotats -o quan un altre els mirem disgustats per una mala resposta i aquella mirada trista els arriba al cor.

Em confiava un pare que un cop de geni del fill l’havia preparat per començar a exercir de pare d’adolescent i que havia obtingut bons resultats en no haver-se alterat. “Si jo hagués replicat al meu pare com m’ho ha fet avui el meu fill, m’hauria donat una bona clatellada... Jo només li he fet una mirada de disgust, m’he dominat i he pensat que era millor esperar per parlar-li amb més calma. Li podré demostrar que jo també tinc rampells –de fet, també li hauria donat un bon cop com em donaven a mi–, però així ell podrà verificar que tinc domini personal i, la propera vegada, ho recordarà molt més que si li hagués respost amb una clatellada o amb el to de veu amb què ho feia ell per provocar-me. Que consti que ja sé que donar una bufetada es considera maltractament, però no ha estat aquesta penalització el que m’ha fet amagar la mà, sinó tenir l’oportunitat de dialogar després amb ell, sense estar enfadat i treure’n conclusions, marcant-nos petits objectius per millorar la convivència”. Hem de perdonar aquests impulsos de l’adolescent. No oblidem que els canvis fisiològics afecten la seva conducta. Per això, necessita pares amb domini que no s’atabalin ni cridin més que ell.

Un matrimoni m’explicava: “La noia té tretze anys i està estranya. Hem tingut problemes per arreglar-nos al bany i no saps com són els matins a casa meva! Som quatre i només en tenim un: ella s’hi passa hores; per solucionar-ho li hem adjudicat el mirall del nostre dormitori, si no, tots arribem tard; però no es conforma, ella s’ha de emmirallar hores i hores tancada amb pany i clau. Ha de tenir ben apamats tots els canvis físics que es produeixen a la seva persona i, sobretot, els cabells ben llisos i planxats; no pensa gens en els que esperem entrar al bany. De bon matí, ja comencem tots violentats”. En aquest cas força general a moltes cases, els pares hauran de mantenir l’horari del bany i la filla haurà de cedir i així anirà aprenent a créixer en generositat, pensant en els altres. El mateix seria aplicable als nois, perquè de cabells també en tenen de totes mides i formes; les mateixes marques de texans; les mateixes sabates esportives... Del mateix estil és el comentari d’una altra mare: “Ara la tinc obsessionada a portar la mateixa roba cada dia, una roba mig vella. Li hem regalat pantalons nous, però ella té els texans preferits esparracats que no els puc ni rentar, sempre els porta posats. Un dia l’àvia n’hi va regalar uns, va sortir de casa amb els nous que li havia comprat i l’àvia la va elogiar. Jo vaig callar: sabia que a la bossa hi tenia els texans vells i es canviaria a l’ascensor o a l’escola. Espero que li passi aviat aquesta dèria”. No caldrà gastar energies amoïnant-se, però hi podem trobar una petita solució.

De vegades, és qüestió de carregar-se de bona voluntat i acompanyar-la a comprar; primer li podem regalar un penjoll, que segur no rebutjarà, i després, tot i que perd el temps emprovant-se, emprovant-se i emprovant-se... esperar, esperar i esperar asseguts amb bon humor i amb un llibre de butxaca per aprofitar el temps. Si és possible, acabarem prenent un refresc i comentant la jugada; ja podem graduar-nos i obtenir el diploma al millor pare o mare del país a l’assignatura de “paciència somrient”. Bé, amb aquests petits exemples que a tots els pares d’adolescents ens posen a cent us deixo aquesta setmana. Una setmana que serà de temps variable com els cops de geni dels nostres fills. No perdem la calma, no ens enfadem, nosaltres som els adults.