Criatures 24/12/2009

Els pollastres del Nadal

5 min

Com si el Nadal i tota la moguda no impliqués prou pollastres -altrament coneguts com a "pollos"-, en una família estàndard, a casa n'hem matat tres, com us explicava ahir, i hem descobert el sentit etimològic profund del terme: matar un pollastre és, en efecte, un pollastre. Matar-ne tres, doncs, un pollastre al cub.

Un primer repte per a mi és com fer assumir als nens que aquells pollastres tan eixerits que campaven pel pati són els mateixos que aquests pobres pollastres amb cara de pomes agres que jauen al terra de la cuina. El gran -gran és un dir, no té ni quatre anys- ja ha viscut acostumat a la idea que aquells pollets adorables que van arribar al setembre estaven condemnats a esdevenir pollastres per menjar. Quan els pollets encara no tenien tres setmanes i ja començaven a treure alguna ploma, preguntava impacient: "ja els podem menjar?", davant la mirada astorada de cosinets i amiguets (i les seves respectives mames), que devien pensar "aquest nen passa gana". Però una cosa és la idea abstracta de menjar-se'l quan encara és viu, l'altra és haver d'afrontar la imatge del pollastre degollat, ensangonat i inert. Quan em pregunta "què li ha passat, al pollastre?", de moment, esquivant amb certa covardia el tema de la mort i l'assassinat, he decidit canviar el verb "matar" pel més joguívol i ecològic de "caçar": "l'hem caçat", responc. La petita, d'encara no dos anys, actua de forma més epidèrmica i instintiva, sense fer-se (o sense fer-nos, ves a saber què passa, dins aquell caparró) massa preguntes. Acarona una mica espantada les plomes, palpa la cresta, manipula el bec, sorpresa que ara per fi els pollastres es deixin tocar tan i tan. Ens mira amb cara de no entendre res, a mig camí entre el plor i l'eufòria, i repeteix en veu baixa "cocós... cocós..." (que és el nom que dona a les gallinàcies en format viu i cuejant). Quan arriba el moment de plomar-los, i els pollastres van perdent les plomes a grapats per anar agafant gradualment un look més de carnisseria, només l'encomanadís entusiasme despreocupat del seu germà gran aconsegueix esvair el seu horror. La veritat és que arribo a la conclusió que envejo una mica la despreocupació i la quotidianeïtat amb la que la gent de pagès -els de debó, no els aficionats com jo- tracten una cosa que nosaltres els urbanites d'origen i naturalistes de camp no tenim del tot normalitzada: si menges carn, la vida dels uns passa pel sacrifici dels altres. Jo no he vist mai la mare o l'àvia matar un capó -de fet, la meva mare és més de la línia dura (o tova, segons es miri), del "pobre animalet"-. Com a molt, tinc el record sempre fresc de mon pare traient bonítols, llobarros o pops del mar, cruelment enganxats a un ham, a un arpó o a una fitora, sí, però tot plegat amb aquella atmosfera festiva i relaxada de l'estiu. I ja se sap que els peixos i companyia, pobrets, amb la seva sang freda, juguen a segona divisió, en això de la compassió animalista. Però un simpàtic pollastre mort en la cruesa de l'hivern és tota una altra cosa. A mi no em provoca cap problema de consciència, altre del fet de prendre consciència que un pollastre al forn és conseqüència directe d'aquell pollastre atacat per l'esquena, d'aquell coll regirat i d'aquell batec d'ales espasmòdic. Si tots haguéssim de matar allò que mengen, segurament menjaríem menys carn. I ens aniria millor a nosaltres, a la nostra salut colesteròlica, a la dels nostres aquífers hiperpurinitzats i a la del nostre planeta sobreexplotat (amb permís dels industrials del sector càrnic, un dels pilars del país...). Morts el pollastres, i afrontat el tema amb els nens, queda el pollo principal: plomar-los. No us podeu imaginar el merder que implica (i dono permís, si n'hi ha algun, als lectors de pagès perquè se'm riguin a la cara): el gibrell inmens d'aigua bullent per escaldar-los (compte amb els nens!!!); el mar de diaris per terra per mirar de contenir el merder (i aleshores te n'adones del mal que ha fet internet a la premsa impresa: com pot ser que tinguem tan pocs diaris a casa?); els pollastres submergits al gibrell, escaldats com els dits que has submergit per badar massa mirant que la petita no s'hi submergís també (i la pregunta del gran: "papa, perquè el banyes?", a veure com ho expliques...); la cuina -fregada a fons aquell matí, precisament- amerada de vapor de deliciós aroma pollastril, una mena de consomé de plomes, gallinassa i sang; els nens que volen participar a la festa i s'empastifen les mans de plomissol i plomes mullades, quasi adhesives; la petita que s'esgarrifa per l'"estríptis" forçat a estrabades, i el gran que hi participa entusiasta; les plomes de les ales que costa un colló d'arrencar; els mil i un canons de plomes que queden a la pell del pollastre malgrat intentis fer mil i una repassades; l'enyorança per les ungles que no tens, i que ara t'anirien tant bé per arrencar-los; les plomes del voltant de l'orifici anal, que segons com apretis per aquells averanys et pot sortir alguna sorpresa; els peus dels nens, humits d'infusió de plomes i sang de pollastre escampant-ho tot més enllà de la jurisdicció de la cuina; els dubtes que et comencen a venir sobre la grip aviar; els altres dos pollastres encara intactes que t'esperen a terra; plomes i plomes "in the air"; la teva estimada parella que et pregunta si la rata (que per cert encara no hem capturat, i ja sabem que és una rata, perquè l'hem vista) no flairarà tota aquella fortor i sortirà a fer-nos una visita; els nens que et pregunten si el pollastre no tindrà fred, així sense plomes, i tu que et preguntes si no han entès res; l'olor de cremat que s'afegeix al còctel olfactiu de la cuina quan socarrimes als foc dels fogons les plometes que hagin pogut quedar encara; el tacte llefiscós i calentó de les vísceres del pollastre quan el buides, ja del tot plomat; la delicada operació d'extracció del pedrer, encara ple del gra i l'herba d'aquell matí; i finalment aquella decepció quan peses el resultat final de tot plegat i veus que no et queda ni quilo i mig de pollastre, que fet i fet, no és ni de pagès, perquè tu, al cap i a la fi, ets un refotut urbanita amb problemes d'identitat. A quant va, el quilo de pollastre, al súper? Mira, sort que no ho sé, perquè encara m'emprenyaria... I aleshores comences a pensar en les grandeses de l'avicultura industrial (faig broma), o si més no, en com n'és de sàvia l'espècie humana, que ha especialitzat el treball i, així com n'hi ha que dibuixem animalons i escribim blogs, uns altres engreixen, maten, escorxen, plomen, tallen, distribueixen i venen pollastres. I et reconcilies amb la condició i la grandesa humanes, i t'envaeix un agradable esperit nadalenc, d'amor i admiració per la humanitat. Però malgrat tot, queden encara dos pollastres per passar pel tubu. Als nens se'ls ha acabat l'entusiasme del primer i se'n van a jugar a la sala. Avui anirem a dormir tard. Bon Nadal!

stats