Tot al seu temps -o quasi-

Això de fer un blog és terrible: bades una mica i ja ha passat un any des del darrer post! I és que el temps vola. Una mica menys, és cert, quan tens les criatures a casa, i tu amb elles, gairebé quinze dies seguits de vacances, vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre, i amb uns compromisos familiars i un temps atmosfèric a fora que no conviden gaire a sortir. "... els altres animals", pobrets, ja ho heu vist, passen a segon terme... Tela les vacances aquestes! Per als nens han estat llarguiiiíssimes, sí, i avui quasi ni se'n recordaven del que era l'escola. Per a nosaltres, el que us deia: beneït aquest divendres de normalitat. Si arriba a haver-hi pont fins aquest cap de setmana, em tiro al buit des del punt més alt. I sense corda, res de puenting: a pèl. Però tempus fugit, malgrat tot. Sempre he trobat fascinant com es va escurçant la percepció del temps, a mesura que anem deixant la infantesa enrera. Recordeu la tornada a l'escola després de les vacances d'estiu? Allò que explica la gent que ha estat a punt de morir i que tornen a viure, allò del túnel i la llum, s'hi assembla força, al record que tinc jo d'aquells dies de setembre: era com començar una altra vida, literalment. En aquells anys nostres a molts pobles no hi havia encara semàfors, i per mi, que era de ciutat però tenia la sort de passar tot l'estiu lluny de la urbanitat, tornar a veure les llumetes verdes i vermelles de la Meridiana cap al 14 de setembre era com tornar a un altre planeta quasi oblidat... Bé, el cas és que la inmediatesa en la que estem instal·lats, grans i petits, no convida gaire a percebre el temps en la seva impepinable mesura real. Zapping, shopping, fast-feeding, plugging, surfing, chatting, downloading, Ctrl-Z-ing... Ho vols? Ho tens: canvies de canal, t'ho compres, t'ho menges, ho endolles, t'hi connectes, xateges, t'ho descarregues, reinicies i tornem a començar... Vivim a ritme ADSL: Amb Desfici Sense Límits. No per tòpic deixa de ser vigent i pertinent pensar-hi, un altre cop: us en recordeu de quan escrivíem cartes, i érem capaços d'esperar dies, setmanes, a rebre una resposta, i seguíem vivint mentrestant? Ara ens sembla inconcebible. El viure ens duu per aquests camins de l'acceleració, però malgrat tot podem fer alguna visita al temps real, i convidar les nostres criatures a acompanyar-nos-hi. Aquest cop, no pas amb algun altre animal, sino amb una planta. O amb una promesa de planta: amb un bulb. O millor, amb un grapat sencer.

Res, no gran cosa: us proposo que aprofiteu aquests dies freds i antipàtics per plantar bulbs allà on pugueu. Amb els nens, és clar. Podeu plantar dents d'all, que n'és el temps, però no vaig per aquí, avui. Us animo a visitar el garden més proper i gastar una mica de la calderilla que hagi pogut quedar d'aquests dies de dispendi desbocat en uns quants bulbs de narcisos, de lliris, de tulipes, anèmones, crocus, jacints, ranuncles... Mireu-vos els fulls d'instruccions o pregunteu l'espècie que més convé pel troç de terra que tingueu abast: jardí, pati, test (no pas al camp a qualsevol banda, no es tracta d'empastifar el medi amb flors de fora), ombra o sol, terra sorrenca o argilosa, seca o humida. Allò que diuen: hi ha opcions per a totes les butxaques. Segur que us diran que és tard, per plantar bulbs, i és cert, hauríem hagut de fer-ho al novembre. Però al novembre aquest blog no existia, i al desembre vaig badar -com cada any-, i tinc comprovat que els bulbs plantats en temps de descompte -com gairebé tot el que faig-, també acaben sortint a la llum. Però tampoc no badeu fins al febrer: cal fer-ho ara. Les criatures no sabran ben bé de què va, això de sepultar cebetes, però remenaran terra, s'embrutaran les mans i faran servir la pala, i ja haurà valgut la pena. Els mitjans justifiquen la fi (o és el fi?). En qualsevol cas quan, a la fi, d'aquí uns mesos, apareguin unes fulles verdes i lluents, i un xic més tard una flor espatarrant, potser no recordaran la promesa que els vàreu fer mentre plantaven els bulbs, en aquell dia fred de gener, però segur que els queda alguna cosa. I que, ni que sigui de retruc, aprendran que no tot a la vida és arribar i moldre, que per collir, cal plantar, i que tot porta el seu temps. Temps, temps, temps..., qüestió de temps. ... I tot i que no volia parlar-vos d'això, us aconsello molt i em sembla que ve força al cas, com a pares i com a lectura per a criatures ja una mica crescudetes també, un dels llibres que em va regalar ma mare per Reis: "L'home que plantava arbres". Un conte breu i senzill del francès Jean Giono, traduït per Isabel-Clara Simó i amb epíleg de Martí Boada, editat per Viena. Una petita delícia que empetitirà tots els deliris de transcendència cronològica que us hagi pogut despertar l'experiència de plantar bulbs al pati de casa... Ah! I bon any a tothom!