La màgia del ferro
El pare era el ferrer del poble. Era una mica com a l'antiga gàl·lia d'Astèrix, tothom que tenia un problema, venia al taller, tenia un do per modelar el ferro. L'avi ja havia estat ferrer de cavalls, burros i ases i el pare, per sobreviure just en l'època que els cavalls ja no servien pel camp i els rics encara no els muntaven, feia baranes, portals, i coses varies.
El coneixia tothom al pare, i tothom ens coneixia a tots nosaltres. Érem de cal ferrer, fills de l'home del carrer de colom, una casa plena de nens, gossos i altres animals.
Aquell any, per Reis, em vaig posar malalta. Deuria tenir sis o set anys i la febre no em deixaria anar a la cavalcada.
No hi deu haver pitjor sort per un infant que tenir la grip la nit més màgica.
El pare ho sabia. S'ho deuria rumiar un parell de vegades. Si coneixia a firaires, batlles, serens, barquers i altres celebritats, podia provar amb Ses Majestats, al cap i a la fi, ell els havia ferrat els cavalls, que no camells, durant unes quantes dècades i havia aconseguit que les peülles traguessin espurnes de foc enaltint, d'aquesta manera, la seva arribada pels carrers de la Vila.
La mare intentava posar ordre a les habitacions. Ningú podia dormir, els nervis se'ns menjaven per dintre i explotaven per fora amb crits d'eufòria després de veure de lluny els Tres Reis. Jo tampoc podia dormir, però en el meu cas, era la febre i la tristesa de no haver-los vist, el que em desvetllava quan va sonar el timbre. Algú va obrir i una veu va ressonar al rebedor -Ses Majestats els Reis d'Orient.
I van entrar un per un, amb un caminar lleuger sota aquelles robes exòticament pesades. Els meus germans i germanes estaven emmudits davant d'aquella visita tan extraordinària i jo, estirada al llit, em fregava els ulls incrèdula davant d'aquella màgia. Es van apropar amorosament i em van fer un petó a la galta. Jo era una fan incondicional del rei Negre i en aquell temps, era tan negre que fins i tot em va tacar els llençols en apropar-se per xiuxiuejar-me a cau d'orella que m'adormís de seguida.
D'aquell moment recordo poques coses. D’aquell moment en recordo totes les emocions. Si tanco els ulls encara puc veure la meva germana besant el terra per on trepitjaven, la mare amb llàgrimes als ulls i els més grans amb tremolor de cames.
Mai vaig saber com s'ho havia manegat el pare per aconseguir que Ses Majestats vinguessin a casa, però ara que sóc mare, entenc perfectament perquè som capaços de fer màgia.
Feliç Nit, Reis. Blanc, Ros o Negre. Desitjo de cor que les vostres saques estiguin plenes d’emocions d'aquestes que se't queden a l'ànima.
