Històries Menudes

Històries Menudes
Mireia Marés Vergés

L'hora del pati

L'hora del pati Zoom

L'hora del pati / il·lustració Toti Toronell

L'hora del pati

La menuda de casa parla pels descosits.  Parla tant que de vegades, quan fa un silenci, diu enriolada que hi ha dies en què ella mateixa es cansa de sentir-se.

Avui ha sortit callada de l'escola. El seu és un silenci incòmode, millor dit, preocupant. Ha pujat al cotxe amb el cap cot i durant uns quants minuts només se sentia el soroll del motor.

-ha anat bé el matí?- decideixo trencar aquest aire gèlid que l'envolta.

- no.

Altre cop silenci. No sé del cert si deixar-li l'espai o omplir-la de preguntes i opto per la primera, ella sempre troba el moment per parlar quan ho necessita.

-perquè vas tenir tants fills?- em deixa anar del no res.

-home, quatre no són tants- li explico mentre la busco pel retrovisor, però avui està tan apagada que no  sé trobar-la.

-quatre són molts mama, i a més hi sou tu i el papa, la iaia, en Bitxu -el gos-  els cucs de seda, en Salen -el gat de la veïna que sovint és més nostre que seu, i segueix el llistat - els hamsters - que ja descansen en pau - les orenetes quan han fet niu a la nostra paret, les cuques de llum - que ens engalanen el jardí quan es fa fosc- i totes les seves nines, ninots i animalons que viuen colonitzant el seu llit.

-caram, quina llistassa, em sembla que jo només sóc responsable de vosaltres quatre, la resta són hostes itinerants, no et sembla?

-viuen a casa, no? I tu dius que tots els que viuen a casa són família, encara que ja no hi siguin, no?

No sé ben bé quina serà la resposta encertada, però arrisco:

- si, família són tots aquells que estimem, encara que no visquin a casa- puntualitzo.

Esclata a plorar i em desconcerta.

- ara m'ho acabes de complicar més encara. No he tingut temps d'anar al pati perquè havíem de dibuixar la família. Tothom ha acabat en un moment i jo tot just he pogut fer els meus germans, encara em falta el gos, el gat, tu  i el papa, la iaia i tota la resta, i si a sobre dius que qui estimo també són família... Mama, no tornaré a anar al patí en el que em queda de vida.

Quanta dramatúrgia!

Esclato a riure i aturo el cotxe. És com si el temps m'hagués regalat un bocí del passat. Sec al seu costat i l'abraço, sé exactament el que sent, quants patis em vaig perdre per haver de dibuixar la família. La meva però, tenia sis germans per damunt, uns quants gossos, cavalls i massa gent a qui estimava.

-m'agrada tenir una família tan gran- em diu entre llàgrimes- però també m'agrada molt anar al pati.

NOTA D'ACLARIMENT: Cap mestra ha deixat mai la meva filla sense pati, en tot cas ha estat ella qui ha decidit quedar-se a l'aula per acabar el seu dibuix.