La pell a tires
A casa des de que estem confinats i reconfinats, el lleixiu ha passat ser un dels nous habitants empadronats in extremis i el fem treballar en desmesura. El lleixiu i el sabó de mans, que com a bons ciutadans, utilitzem una mitjana de mil cops per dia.
-mama, em fan mal les mans- em diu la més menuda.
-i què t'hi passa a les mans- li dic des de lluny, mentre em rento les meves per enèsima vegada en mitja hora.
-no ho sé, em fa mal la pell, em penso que em caurà de tan rentar-la.
Agafo una tovallola per eixugar-me i sento que em molesta al tacte. Les meves també comencen a ressentir-se.
-jo crec que el virus ens entrarà per sota- em diu ben seriosa
-per sota de què?
-de tota la pell, mama, les meves mans estan acostumades a un altre ritme. Aquesta cosa me la farà caure a tires. Si puc sortir a fora i fer fang, i tocar pedres i sorra o herbes segur que se'm curen ben ràpid.
Està seriosa. Ho diu amb tota l'autoritat del món mentre mira per la finestra els carrers deserts que ens envolten.
-podem sortir al jardí- li dic, som afortunats de tenir-lo.
-si, ja hi vaig ja, però sense amics no sé embrutar-me.
-jo t'acompanyo- li dic convençuda.
-mama, segur que has oblidat com fer-ho, però puc ensenyar-te'n- diu amb un somriure enorme- segur que ho fas millors que els adolescents de casa.
Un dard enverinat aquest!
No m'hi puc negar, està clar. Ara som pares, mestres, psicòlegs i tot allò de sempre, però també som "els amics" i em toca sortir, embrutar mans genolls i cara i, espolsar les pors recuperant els hàbits de ser petit quan el món adult d'angoixa i neguits ens està arrencant la pell a tires.
