Laika
A casa, els macarrons, ens donen per filosofar. Ja sé que sona estrany, però va així, és posar-me a fer el sofregit i començar les dissertacions familiars.
-mama, tu saps qui era la Laika? - em diu la més menuda amb cara seriosa i abraçada al gos.No hi poso massa atenció i responc, gairebé per inèrcia, amb un sí sec.
No diu res i la ceba ja rosseja.
Me la miro. Té els ulls negats i la mirada perduda. El pelut no es mou del seu costat.
-a tu et sembla bé? - em diu sense mirar-me.
-el què?
-això de la Laika.
-quan dius "això" exactament què vols dir? - li etzibo.
-doncs que enviin un gos a l'espai, que el posin en un coet, que el facin anar sol per les estrelles, i que tothom, menys ell, sàpiga que no podrà tornar.
Em conec el to i la cara de drama. Ella i el pelut de casa són inseparables, amb ell comparteix els buits que li deixem els altres, les baralles i les reflexions més inesperades.
-home, fa molt temps d'això i deurien pensar que era la manera de poder fer volar el coet i no perdre a ningú.
-ningú, i la Laika, que no és ningú?
-ja m'entens, cap persona.
-ah, perquè a les persones se'ls hi pot preguntar si ho volen fer, si hi volen anar, si volen volar i fer-ho sense tornar. Però la Laika no. Ella no va poder triar.
No fa la diferència i no li puc argumentar. Amb quina cara li dic que una vida val més que una altra a una nena que posa nom a les plantes, que no ens deixa matar formigues ni posar productes anti-res a l'hort, que fa el llit al gos, para taula pels cargols i no entén que en aquest planeta, els llestos siguem nosaltres.
-es va cremar, no?
-suposo, ara no t'ho sé dir.
-mama, ells no ens ho farien a nosaltres. Hauriem de deixar que els animals manessin i el món aniria molt millor.
Està enfadada, més aviat dolguda. Miro com abraça al pelut i li parla a cau d'orella. Tots dos em miren i em posen la pell de gallina. S'entenen, ho sé per la brillantor de les seves mirades.
-El sofregit s'ha cremat- crido jo desesperada.
-igual que la Laika- sentencia.
Ara al jardí hi ha un petit altar amb quatre pedres i una espelma. Hi ha un nom gravat amb una punxa. Laika. I un epitafi. Vas caure a la terra per error. Estàs millor a les estrelles. Fins aviat. Signat: el pelut i jo.
