La Carme

-Des de que la Carme viu a casa tot és més just, no et sembla mama?- em diu el meu fill petit amb aire de sentència.

-La Carme?

-Si si, la Carme, ja saps...

I no, no sé, passa tanta gent per casa que de vegades crec que perdo el control sobre els fills, però juraria que no tinc cap Carme.

L'equip innocència té un món interior molt ric així que dono per suposat que algun dels ninots de drap ha estat recentment batejat i se li ha atorgat un paper vinculant en la família.

-així que la Carme fa que tot vagi millor.... Dic jo donant-me temps a situar-me en la conversa per no dir res que delati el meu estat d'ignorància pura.

El preadolescent ens observa i li veig un sota riure sorneguer que m'inquieta.

-què me'n dius tu de la Carme?- li regalo, conscient que li complicaré a ell l'existència i potser jo em salvo.

- Ui la Carme- diu mentre marxa, deixant-me sola en un fregat en el que patino.

L'innocent segueix sentenciant aliè al complot que jo volia generar.

- l'altre dia ell em volia picar i va xocar amb la porta- diu -això ho va fer la Carme, i quan em volia agafar va relliscar amb la tovallola, i jo ja li vaig dir -has vist, ha estat la Carme- si t'hi fixes bé mama, sempre que fas una cosa dolenta la Carme te la torna.

Glorioooooosa frase que em posa, per fi, en situació.

-No voldràs dir el Karma, no? Dic casi morta de riure, però controlant per no ofendre.

-No no, Carme és nom de nena mama, no "t'enteres pas de res" i després dieu que sóc jo el despistat!.

M'ennuego per no esclatar a riure i em mira seriós i em deixa anar -Veus, això també t'ho ha fet la Carme.

Prepareu-vos!