Històries Menudes

Històries Menudes
Mireia Marés Vergés

l'Arca de Noè

l'Arca de Noè Zoom

l'Arca de Noè / il·lustració Pep Villar

L'Arca de Noè

-mamaaaa, com es deia aquell senyor que va fer una barca?

Així comença el primer cap vespre de tempesta.

A l'escala hi ha una fila d'animals que va des de l'habitació de dalt fins al menjador, a baix. Hi ha de tot, gossos, gats, lleons, hipopòtams, bicicletes, unicorns, fades, cotxes i camions.  La fila, és inacabable. El veig allà, amb la mirada fixada al final que el marc de la porta li tapa.

-què fas?

-m'espero. Sóc l'últim.

-et puc acompanyar?

-si, podem xerrar mentre esperem que ens toqui.

-i què ens ha de tocar?

-mama, no pots fer fila sense saber perquè la fas- em diu amb to ofès.

-perdona, però la meva idea era acompanyar-te, m'ha semblat que estaves molt sol.

-sol? Que no veus la cua? És inacabable i quan arribi a la porta del menjador, ja gairebé ens tocarà.

-podries dir-me què ens tocarà?

Em mira de reüll. Somriu. Repassa la rua d'animals i personal variat que baixa l'escala, recol·loca els que amb el tragí propi de la casa, han quedat mal posats i baixa fins al replà, a tres passes de la porta del menjador. Treu el nas pel marc i puja de pressa.

-van a poc a poc però val la pena, mama. I m'agafa la mà.

Ara no sé ben bé a què juguem. La meva ment repassa la feina que tinc pendent. Des de la fila veig la roba bruta que sobresurt del cubell i el borrissol acumulat a l'escala. No sé si resignar-me o  agafar l'escombra i seguir. Un sospir em delata i ell, seré, m'apreta fort la mà i em diu a cau d'orella:

- valdrà la pena. Espera't- remarca.

-però a on anem?

-al principi del diluvi, quan aquell senyor encara podia triar com salvar la terra. A la tele diuen que aquesta pluja es culpa del canvi climàtic, si podem tornar a començar potser ho farem diferent.

-però no pots viatjar en el temps.

-jo no. Però els que manen poden.

I s'agenolla i mou, mig mil·límetre, cada un dels personatges que decoren la nostra arca particular.

-saps que no poden, no? Insisteixo.

-mama. Si s'aturessin i escoltessin el que el món està dient, no caldria. No veus com plora la terra?

Aquest Noè particular m'està removent la consciència. 

Un tro s'emporta la llum de casa.

-veus, ja s'acosta la tempesta. Els de davant - crida- espavileu. I de lluny, sento la veu de la més menuda que contesta -no carregueu coses innecessàries- i treu el braç per la porta ensenyant  un pastor del pessebre amb una saca a l'esquena- ens salvarem si no som tan egoistes.

Ell només somriu i dona un pas més. Però és gairebé hora de sopar i evidentment la fila no avança així que decideixo colar-me per la dreta.

- no, no mama. Aquesta altra fila buida et porta directe a la sortida, altra vegada. Si volem canviar les coses les hem de fer diferent.

-ja ho sé- li dic amb condescendència- però ara tinc pressa.

I amb una enorme reverència i un posat teatral se'm planta al davant i sentencia.

-i així, un cop més, la terra fa fora els llogaters, que no l'han sabuda cuidar.

I amb un dinosaure en una mà i una pastoreta a l'altra, dóna un cop de peu a l'últim de la filera que, provoca una caiguda a gran escala, com un dòmino.

-ja pots passar- diu amb to enfadat- ni Noè ens podria salvar ara. Necessitem molt més que una barca. No et sembla?.

Endimoniat agitador de consciència, fins i tot el sopar se m'ha quedat encallat a la gola.