El Cer-Bell

David Bueno

La importància d’aprendre a perdonar

Zoom

«Nens, no us baralleu. Au, va, demaneu-vos perdó ... !»

Quantes vegades hem dit frases com aquesta, als nostres fills o als nostres alumnes, o les hem sentit dir?

Una de les primeres coses que descobreixen els infants quan comencen a socialitzar amb altres infants és que, sovint, els seus interessos no són coincidents. Dit d’una altra manera, ràpidament s’adonen que no són els únics que volen aquella nina tant riallera, aquell cotxe tant llampant o el guix de color vermell per dibuixar a la pissarra. Ràpidament s’estrenen en l’art dels conflictes, que poden resoldre amb una empenta, uns quants plors, ... i, perquè no, amb una mirada de complicitat si decideixen compartir-ho. Però això darrer, molt sovint cal aprendre-ho. Ens agradi o no, els conflictes formen part de la nostra vida –de fet són intrínsecs a la mateixa biologia–, i l’únic que podem fer és aprendre, a poc a poc, a trobar la millor manera de gestionar-los.

Quan som menuts, generalment els oblidem ràpidament, i l’amargor i el ressentiment ens duren ben poca estona. A mesura que ens anem fent grans, però, el ressentiment pot durar més temps, fins esdevenir una barrera que, lluny d’afectar la persona que pensem que ens ha ofès, ens acaba ofegant a nosaltres. Per això ens cal ensenyar ja als més menuts com gestionar els conflictes de forma beneficiosa per a tots, i també, com veurem tot seguit, a perdonar. S’ha vist que les persones que perdonen amb facilitat són més felices que les que no ho fan. Qualsevol edat és bona per aprendre a perdonar, però com he dit ja en altres posts, els infants són els que adsorbeixen les estratègies sociabilitzadores de manera més integrada (Per cert, si us interessa el tema de la gestió de conflictes, fa tres setmanes va sortir publicat un llibre intitulat “Educació per a una cultura de pau. Una proposta des de la pedagogia i la neurociència”, que he escrit amb la pedagoga i bona amiga Marta Burguet.)

Perdonar o no perdonar: aquesta és la qüestió

Parlem del perdó. Segur que tots ens hem sentit emocionalment ferits en més d’una ocasió. Per un amic que ens ha decebut, una acció que ens afecte i percebem com a injusta, etc. Davant d’aquestes emocions doloroses, sovint es reacciona amb irritació, hostilitat i desig de venjança. Després d’un temps de rancor, també hi ha qui decideix perdonar l’ofensor –que no vol dir oblidar l’ofensa– i renunciar al ressentiment. Hi ha persones molt més propenses que d’altres a gestionar els conflictes a través del perdó, i n’hi ha que se senten incapaces de fer-ho, la qual cosa les fa viure en un estat constant de còlera i d’emocions negatives que sovint requereix psicoteràpia, atès que l’angoixa que això els genera té importants conseqüències per a la salut. D’aquí ve la necessitat d’aprendre a perdonar –que, repeteixo, no vol dir oblidar–, i per tant cal també ensenyar-ho als infants tant bon punt comencen la seva sociabilització.

Fa pocs mesos es va publicar un interessant treball sobre neuroanatomia del perdó, que aporta dades científiques molt interessants sobre aquests procés mental. Una de les principals conclusions és que la conseqüència final del perdó és retornar l’equilibri emocional i cognitiu a qui perdona, de manera que influeix molt més positivament en qui perdona que no pas en qui és perdonat. Segons el diccionari, perdonar és “l’acció de no guardar cap malvolença per una ofensa rebuda”. Per a la neurociència és el procés emocional i cognitiu que permet eradicar l’hostilitat crònica i la ruminació i els efectes adversos que produeixen. En aquest context, la ruminació consisteix a centrar l’atenció de manera compulsiva en els símptomes de la pròpia angoixa i en les seves possibles causes i conseqüències, en comptes de dur a terme accions destinades a la recerca de solucions.

A nivell de funcionament del cervell, s’ha observat que tant si es perdona com si no s’activa una zona anomenada escorça cingulada anterior, implicada en l’avaluació cognitiva dels successos i les seves conseqüències; és a dir, en els aspectes racionals de la decisió de perdonar o, alternativament, de no fer-ho. Perdonar, per tant, té una vessant racional molt important, la qual cosa facilita el seu aprenentatge, a través de la reflexió quan es produeixen situacions de conflicte. Per tant, el primer punt a tenir en compte és que per aprendre a perdonar no s’han de dissimular els conflictes, sinó fer-los visibles per poder-hi reflexionar.

També s’activen els circuits relacionats amb la memòria, però com en el cas anterior tampoc hi ha diferències significatives entre qui decideix perdonar i qui no ho fa, la qual cosa fa bona aquella dita que “perdonar sí, però oblidar no”. Perdonar, per tant, no implica oblidar, sinó relativitzar les possibles ofenses rebudes per superar el rancor i la ruminació.

Anem ara a veure quines diferencies hi ha a nivell de l’activitat cerebral entre qui perdona i qui no ho fa, o entre les vegades que decidim perdonar i les que no ho fem. Durant l’acció de perdonar s’activen les àrees del cervell relacionades amb la capacitat d’atribuir pensaments i accions a les altres persones –l’anomenada teoria de la ment– i les implicades en l’empatia, uns successos mentals que no es produeixen si no es perdona. Això permet a l’ofès posar-se “en la pell” de l’ofensor i, en certa manera, entendre el motiu de l’ofensa –que no vol dir compartir-lo, ni molt menys sotmetre’ns-hi–. En canvi, a les persones que tenen dificultats per perdonar se’ls activen altres àrees del cervell, les implicades en les emocions “negatives”, com per exemple el dolor i la por, i també, molt especialment, l’agressivitat.

Els beneficis de perdonar per a qui perdona

Zoom

També s’ha vist que, a nivell d’activitat cerebral, la conseqüència final del perdó és retornar l’equilibri emocional i cognitiu a qui perdona, per la qual cosa és una acció que repercuteix molt més positivament sobre l’ofès que no pas sobre qui ha comès l’ofensa. El fet de perdonar té diferents beneficis per a qui perdona, dels quals no poden gaudir les persones que no ho fan –o a qui els costa molt més fer-ho–. Perdonem per viure millor nosaltres, no les persones a qui perdonem.

D’una banda, se sap que les emocions negatives que generen l’hostilitat crònica i la ruminació alteren l’activitat cardiovascular, empobreixen la qualitat del son, estimulen la producció d’hormones relacionades amb l’estrès i, a la llarga, poden desembocar en alteracions clíniques com la depressió. També afavoreixen una gestió més agressiva dels conflictes. Segons aquestes dades, i ara des d’un punt de vista evolutiu, es considera que la capacitat de perdonar s’ha desenvolupat progressivament durant l’evolució dels homínids, ja que facilita la convivència dins grups socials complexos on les relacions no són sempre equitatives.

D’altra banda, s’ha vist que l’acció de perdonar afavoreix el benestar i la salut cardiovascular, i incrementa la taxa de supervivència. També s’ha relacionat aquesta capacitat amb persones que consumeixen menys medicaments i alcohol, per la qual cosa s’ha suggerit que aquesta acció mental representa una estratègia positiva i saludable per als individus, que els permet superar situacions que d’una altra manera esdevindrien una font important d’estrès.

Tot plegat, una bona colla de motius per ensenyar als infants l’art de perdonar, de perdonar sense oblidar i com un acte lliure, no de submissió. Per això cal ensenyar-ho a través de la reflexió, quan es produeixen situacions de conflicte, i no per imposició, en benefici de la seva vida adulta i, de manera indirecta, també de la societat que hauríem de voler construir per a ells. I, com ja he dit en altres posts, la millor manera de fer-ho és a través del nostre exemple sincer –per imitació, per entendre’ns–, la qual cosa, de retruc, també beneficiarà la nostra vida i la societat en general.

El proper post: D’on ve l’enveja, i com la podem reconduir.