El Cer-Bell

David Bueno

Cerca de novetats i drogues en l’adolescència

Zoom

Hi ha qüestions i temàtiques per a les quals no sóc capaç de fer cap introducció amena o motivadora, per la feredat que em produeixen: segons els resultats de l’Enquesta Estatal sobre l’ús de drogues en adolescents de 14 a 18 anys, a Catalunya aproximadament el 30% n’han consumit durant els darrers 30 dies, un percentatge que s’enfila quasi fins al 80% si es considera haver-ne consumit com a mínim un cop a la vida (l’enquesta de què disposo és del 2012, i va ser publicada al maig del 2014). Cal dir que dins la categoria drogues s’inclouen també el tabac i l’alcohol, pel gran poder que tenen per generar addicció malgrat socialment estiguin acceptades i la seva implantació sigui força generalitzada. Una altra de les dades que fan feredat és que, comparada amb enquestes anteriors, l’edat d’inici del consum d’aquestes substàncies disminueix significativament, i en molts casos se situa al voltant dels 12 a 14 anys. Si teniu fills adolescents o preadolescents, o si treballeu amb nois i nois d’aquestes edats, segur que sovint us heu plantejat aquest tema. I si els vostres fills són més petits, també és possible que hi hagueu pensat, perquè el temps passa ràpid i abans que us n’adoneu arribaran a l’adolescència. Per què les persones de qualsevol edat, no només els adolescents malgrat siguin el segment de la població que més ens hauria de preocupar, tenim tanta tendència a les addiccions? Dit d’una altra manera, com funciona el cervell pel què fa a les drogues?

Neurotransmissors, neurones i drogues

Les drogues, qualsevol droga, incloses les socialment acceptades i fins i tot en ocasions ben valorades per determinats col·lectius, com podria ser el cas de la marihuana (he arribar a sentir dir que no fa mal perquè és «més natural», però en realitat afecte la memòria i l’estat d’ànim ja des de les primeres vegades que se’n consumeix i és responsable de provocar alteracions del comportament que poden esdevenir greus i cròniques, com la psicosi), activen ràpidament una sèrie de neurotransmissors al cervell, que són els responsables dels seus efectes sobre la conducta, les sensacions, la memòria i l’estat d’ànim. Cada droga n’activa uns o altres en proporció variable, una diversitat de respostes que també depenen de la genètica concreta de cadascú i de la configuració específica de les xarxes del cervell. Per això cada droga té uns efectes propis, que també depenen de cada persona, i també per això hi ha persones que mostren una predisposició més gran que d’altres a esdevenir-ne addictes. No només la genètica és important en aquestes diferències; també ho és, i molt, l’educació i les experiències prèvies de cada persona, que modelen les connexions concretes de les xarxes neurals del cervell i aporten individualitat a cada persona. Recordeu que el cervell és un òrgan molt plàstic, que es va construint a poc a poc com a conseqüència dels programes gènics i també de l’ambient (familiar, social, cultural i educatiu; podeu veure el post que vaig publicar el 30 de gener del 2014); i que d’aquesta construcció –de les xarxes que n’acaben sorgint– depenen molts aspectes del comportament.

Segurament seria massa feixuc parlar de tots els ets i uts dels neurotransmissors i les zones del cervell implicades, però d’entre tots els neurotransmissors destaca la dopamina, per la seva gran implicació en totes les addiccions i perquè la comprensió de la seva funció al cervell ens pot oferir pistes de com combatre-les. La dopamina està implicada en diverses funcions cerebrals, i en el cas de les drogues es relaciona a processos de motivació i plaer, i també a sentiments de recompensa. D’aquí ve, en bona part, el gran poder d’addicció de les drogues. A través de la dopamina ens fan sentir, d’alguna manera, «recompensats». A qui no li agrada notar plaer i sentir-se recompensat?

Drogues, dopamina, cerca de novetats ...

Zoom

Curiosament, hi ha un procés mental típic de l’adolescència que també es relaciona amb la dopamina, i amb intensos sentiments de plaer i recompensa. És la cerca de novetats. En psicologia, la cerca de novetats es defineix com un tret de la personalitat que s’associa amb l’exploració de l’entorn, tant físic com també intel·lectual, i es desencadena com a resposta a una situació o a un estímul nou. Durant molt de temps es va pensar que la cerca de novetats tenia relació amb la impulsivitat i la hiperactivitat. Certament hi té una certa relació –al cervell tots els comportaments estan relacionats entre ells d’una o altra manera–, però a nivell dels neurotransmissors implicats –bàsicament la dopamina– i de les àrees del cervell que estan actives, es relaciona molt especialment amb la creativitat (en parlaré al proper post) i amb el desig «instintiu» i preconscient tant típic –però no exclusiu– dels adolescents de trencar els límits establerts. En un post que vaig penjar el 13 de febrer de 2014 vaig parlar, precisament, d’aquest desig que tenen els adolescents de trencar els límits establerts. Allà deia, textualment, al final del text:

«Els adolescents necessiten límits, però no per quedar-se quiets darrera d’ells, sinó per qüestionar-los i, al mateix temps, integrar-los en la seva personalitat. A més, el fet de trencar límits també va íntimament lligat a la nostra capacitat creativa –i ara, afegeixo aquí, a la també necessària i imprescindible cerca de novetats, que precisament consisteix en trencar límits intel·lectuals. [...] La qüestió és on s’han de situar aquests límits, i com s’han de posar. No hi ha una resposta única, perquè uns límits que col·lideixin frontalment amb el seu desig de reconeixement social només serviran per allunyar-nos d’ells.»

Zoom

La cerca de novetats –tant física com intel·lectual–, com la creativitat i també el sentiment d’haver trencat els límits establerts genera, dins el cervell, reaccions neurals de recompensa. Després d’haver fet qualsevol d’aquestes coses, fins i tot quan hi ha hagut riscos associats –i en algunes persones, encara més quan hi ha riscos associats–, el sentiment de plaer i recompensa és innegable. Com en les addicions. En certa manera, les addiccions proporcionen aquest trencament i aquesta cerca de novetats a la bioquímica del cervell, que de forma «instintiva» és el que busquen, en major o menor grau, els adolescents. Dit d’una altra manera, un dels mecanismes familiars, socials i educatius de contribuir a evitar que els nostres adolescents se sentin atrets per les substàncies estupefaents és, precisament, potenciant l’exercici de la seva creativitat, afavorint i canalitzant el seu desig de cerca de novetats (no pas restringint-lo), establint uns límits sabent que els intentaran trencar (tant perniciós és que no tinguin límits, com que en tinguin massa o siguem massa estrictes i no els puguin trencar), i en paral·lel a tot això fent que se sentin sempre familiarment i socialment acceptats i recolzats –per mantenir un bon nivell de sentiment de plaer i recompensa de tipus social dins el seu cervell; les recompenses més intenses venen de la socialització–. Novetats esportives, intel·lectuals, socials, culturals, ... la cerca de novetats que els motivin i engresquin pot ser un bon antídot contra les drogues.

... i estrès

I, com en tants altres processos mentals, un dels principals enemics de la cerca de novetats és l’estrès. S’ha vist que l’estrès afavoreix que la cerca de novetats es canalitzi a través de situacions de risc, que és justament el que els pares volem evitar en el nostres fills. I, evitant el risc, limitem les possibilitats que tenen de cercar les seves pròpies novetats. És un peix que es mossega la cua, però amb diversos desllorigadors: evitar l’estrès per evitar dins el possible que la cerca de novetats es canalitzi cap el risc; proporcionar-los uns bons límits perquè els puguin trencar i afavorir el pensament creatiu dins un ambient familiar i social d’afecte i recolzament (malgrat facin tot el possible per trencar les nostres normes i això ens disgusti i molesti, com altrament és lògic que ens passi).

Fàcil? Gens ni mica.

Necessari? Completament imprescindible.

El proper post: La creativitat: del mite a la realitat