Diferents

Àngels Ponce

Les escoles d'educació especial no haurien d'existir, però...

Peixos d'aigua dolça en aigua salada Zoom

Peixos d'aigua dolça en aigua salada

Aquesta és una frase que diu la mare del Marc al documental “Peixos d’aigua Dolça (en aigua salada)” que van emetre per TV3 fa uns dies. Per si encara no l’heu vist, us el recomano: és un documental que mostra l’autisme des d’una vessant molt humana, a través de persones que tenen aquest diagnòstic, les seves famílies i experts.

Però a mi, aquesta frase m’ha quedat al cap. Fa més de 30 anys que treballo a l’entorn de l’educació especial i tinc un fill que acaben de diagnosticar de TEA ( Trastorn de l’Espectre Autista) que va a una escola “ordinària” (o no especial).

I voleu que us digui? A mi m’és ben igual si l’entorn on es desenvolupa el meu fill és especial o no, per a mi, el que és més important és que el meu fill i tots els nens i nenes, tinguin el que necessiten per a créixer i potenciar les seves capacitats.

Però sembla que ens movem entre dos extrems: l’especial i l’ordinari, i el que queda al mig encara està per fer.

Sovint, parlem des del punt de vista ideològic i posem el focus en l’estructura, el servei, el lloc des d’on s’atén als infants: l’escola. Però ens oblidem del que necessiten, de les seves característiques i peculiaritats. Oblidem que els nens i nenes no són una massa homogènia que creixen tots a l’hora i de la mateixa manera, que n’hi ha que necessiten uns suports específics diferents a la resta.

Ara toca desmantellar les escoles d’educació especial per afavorir la inclusió. Molt bé, molt bonic... llavors, què fem amb els nens i nenes que necessiten desenvolupar la seva comunicació a través d’un llenguatge alternatiu? li ensenyaran a l’escola? I amb els que necessiten sessions de fisioteràpia dirigides específicament a aguantar el cap, el tronc o aguantar-se drets? (no, no és el mateix que educació física) i amb els que tenen problemes de salut i necessiten el suport d’una infermera?...Doncs amb aquests fem una educació compartida (com el Marc, que surt al reportatge): això vol dir uns dies en un centre especial i els altres en un centre ordinari, o bé aules específiques a la mateixa escola, posem vetlladores o bé (més ben dit: i a més) som les famílies que ens ocupem de pagar perquè els nostres fills facin aquestes teràpies que son essencials per ells i que no ens ofereixen a l’entorn escolar.

No, no m’estic carregant la inclusió escolar, només estic demanant que siguem una mica realistes i reconeixem que no podem desmantellar un entorn específic sense dotar de recursos a l’entorn ordinari.

Sabeu què és el que es troben els nens i nenes que van a escoles d’educació especial?: especialistes, atenció individualitzada i un entorn adaptat a les seves necessitats. Qui no voldria això per als seus fills? I no, no estan aïllats del món: els nens i nenes amb necessitats educatives especials també tenen germans, cosins, amics, van al parc, a la festa major... també “socialitzen”. Ja no son “ghettos”, els podeu veure al mercat, passejant pel parc o de visita als museus.

Ara mateix estem fent el pas cap a la “inclusió escolar” només ideològicament (de forma gairebé romàntica us diria) i està sent difícil, no ens enganyem.

No només és difícil perquè no hi ha recursos (ni diners), també ho és perquè l’entorn escolar no està preparat per atendre la diversitat. I no parlo només dels mestres, sinó també del nombre d’alumnes que hi ha per aula, de barreres arquitectòniques...

La inclusió ha de ser bona no només per a la comunitat (que es diu inclusiva), ni per als nenes i nenes que no tenen necessitats especials. La inclusió hauria de beneficiar, sobretot, als infants que sí les tenen.

I el que veig, des d’allà on soc, és l’esforç de molts agents socials per fer que la inclusió sigui real: d’entitats específiques (com associacions de pares) que ofereixen el seu suport a mestres, famílies i infants que son a escoles ordinàries; conec a famílies que prenen la iniciativa de presentar-se a la resta de famílies explicant què tenen els seus fills i oferint-se a resoldre dubtes; famílies que paguen part del sou de la vetlladora; també conec escoles amb equips d’orientació que es preocupen per atendre’ls des de dintre; a mestres que es reciclen, que es formen i pregunten... 

Però de vegades, em pregunto si realment és això.

Tal com està el pati, les escoles d’educació especial no haurien d’existir?...hi ha infants amb necessitats educatives especials, existeixen, son reals. I mentre les escoles ordinàries no disposin dels recursos necessaris per atendre’ls, la meva resposta és que SI que han d’existir. I el principal esforç en aquest trànsit l’hauria de fer l’administració, no és just que hagin de ser els mestres, les famílies ni els propis nens i nenes, sobretot ells i elles. Aquesta és la meva opinió.