Criatures 29/06/2019

Fem plegats el camí del dol

Iolanda Sevillano
3 min

En el moment en que un tweet meu, que soc una persona anònima, va tenir un gran ressó, em vaig aturar a pensar. Això em va fer pensar que no volia limitar-me a parlar del que em va passar a mi. Em va fer adonar que molta gent em llegeix, ha passat pel mateix, i necessita explicar la seva experiència.

twitter

Fa uns dies vaig fer una crida a twitter demanant fer comunitat. I la resposta va ser impactant.

Vull començar agraïnt a totes les persones que han fet difusió de la meva crida. I, sobretot, vull agrair la gran quantitat de missatges que he rebut. Vaig prometre tractar les vivències amb respecte i amor, i així ho faré.

Quan comencem la recerca del teu fill o filla, tots ho fem amb innocència, amb optimisme i amb il·lusió. No imaginem que ens podem trobar amb sorpreses desagradables.

Quan veiem que l'embaràs no arriba, com és el cas d'aquesta valenta de qui us parlo, comencem a fer les proves que ens demanen. I, com sol passar, ella es va relaxar i es va quedar embarassada! Es va sentir feliç, ja no calia estar pendent del calendari d'ovulació per veure quan li havia de venir de gust posar-s'hi. Que no ens enganyem, això, al menys per a mi, és el pitjor de tot. Aquesta pèrdua d'espontaneïtat. Aquesta pèrdua de desig i d'alegria. Per a mi, és la primera pèrdua d'intimitat. Després vindran moltes més.

De manera inesperada, aquest embaràs que havia arribat com un regal, es va malograr. Llavors, va passar pel tràngol de l'avortament espontani. Que totes ho sabem, al menys les que hi hem passat, però va, recordem-ho per si hi ha algun despistat: fa molt mal. No només el dolor emocional: parlo del dolor físic.

Un cop passat el tràngol, la nostra valenta d'avui, en una revisió, s'assebenta que pateix endometriosi. Va passar per una laparoscopia i, uns mesos després, un mes d'agost, es va quedar embarassada per segona vegada.

Com ens passa a totes, aquest segon embaràs el van viure de manera diferent. Ja es comença a barrejar l'alegria amb la por, ja hem perdut la innocència. Per desgràcia, el batec es va apagar a les 10 setmanes de gestació.

Aquest segon avortament ja va ser més complicat, la nostra valenta d'avui va haver de patir un raspat. El que més m'ha sobtat quan llegia els seus missatges és que ella afirma que "saber el que vindria tot seguit, el dolor, el sagnat, la tristor, l'angoixa... Va fer que ho portés una mica millor". Com ella diu, "l'experiència és un grau". Aquí he de dir que, al llegir aquesta frase, se'm va posar la pell de gallina. Vaig pensar "d'on coi traiem les forces, les dones?"

En la meva humil opinió, la nostra valenta d'avui va prendre una molt bona decisió. Va agafar el seu company i van posar distància. Tots dos sols, d'escapada, van decidir retrobar-se com a parella. Després de 3 anys en una lluita diària contra els problemes per ser pares, van triar recuperar-se l'un a l'altre, cuidar de la seva relació.

I la nostra valenta d'avui i la seva parella, em fa tanta alegria dir-ho!!, es van quedar embarassats per tercera vegada. Com diu ella "cagats de por" (no saps com t'entenc) i "gaudint d'allò efímer".

Què us puc dir, després de llegir-la?

En primer lloc, estimada: gràcies per la confiança. T'ho vaig dir durant la nostra conversa i t'ho torno a dir en públic. Gràcies. Estaré eternament agraïda per la teva confidència. Gràcies per explicar-m'ho. Gràcies per permetre'm explicar-ho per si podem ajudar algú que estigui en una situació similar. Gràcies per no haver-te rendit. Gràcies per haver suportat el dolor físic i emocional. Gràcies per no perdre l'esperança.

Què més puc dir? Que desitjo que tot segueixi anant com ha d'anar. Que espero que en un parell de mesos abraceu el vostre nadó. Que espero que us vinguin moltes nits d'insomni amb biberons o pit. Que espero que carregueu el carret de la compra de bolquers. Sereu uns pares meravellosos d'un nadó Arc de Sant Martí pel qui porteu anys preparant-vos per estimar.

Només puc dir... felicitats de tot cor.

stats