Criatures en silenci

Criatures en silenci
Iolanda Sevillano

Fem plegats el camí del dol - El dotzè pas

Avui parlem d'una valenta a la que vull dir: encara que pensis que el teu testimoni no serveixi de molt, t'equivoques: totes les nostres experiències tenen molt de valor, ja que poden ajudar a una o a una altra persona en un moment concret.

"Quan el meu fill gran, que ara en té 14, en tenia dos i mig, em vaig quedar embarassada. Molta il·lusió de tenir la parelleta. Les primeres revisions van anar bé, però quan vaig arribar al segon trismestre el ginecòleg em va dir que el fetus tenia una malformació i m'aconsellava que no nasqués. Era una síndrome de Turner severa, pel qual vaig saber que era una nena (només la tenen les nenes). Vaig haver de passar quinze dies fins que no em van donar hora a una clínica privada. Quinze dies en què la gent, com que em veia amb panxeta i amb tota la bona fe, em felicitava i jo el havia de dir que millor que no ho fessin o bé donar les gràcies i fer veure que no passava res".

Com ens passa a totes, la nostra mare no oblidarà mai el trauma de l'avortament, malgrat l'anestèsia total. El pitjor no va ser el sagnat i el mal de panxa posterior.

"El pitjor sempre va ser que em vaig sentir incompresa per tothom, començant per la meva parella d'aquell moment". És important aquest punt que ens comenta la nostra valenta d'avui: molt sovint, les parelles es trenquen arrel de la pèrdua d'un fill. Per què? No és perquè un s'estimés el nadó més o menys. Personalment crec que cadascú té una manera d'aproximar-se al dolor i al patiment, totes iguals de respectables.

Uns mesos després, la nostra mare valenta es va quedar embarassada de bessons. "Ara sóc família nombrosa, però encara conservo els informes i l'ecografia de la nena, que ja tenia nom i tot abans de saber-ne el sexe". Com t'entenc! Nosaltres vam perdre un primer embaràs abans d'en Ponç, la Gal·la. Mai vam saber si era nen o nena, perquè es va malograr a les 8 setmanes de gestació però, per a nosaltres, sempre serà la Gal·la

La mare valenta d'avui acaba amb unes paraules que em van tocar el cor: "Res, només t'ho volia comentar però per a tu, perquè a tu t'ha passat i perquè no et sentis sola. Ens ha passat a moltes i és un dolor i una pena tan ínitima que ningú que no ho hagi passat ho pot entendre. però escolta: sempre, sempre endavant. Amb el temps el dolor s'ha convertit en una mena d'enyorança però cal mirar al futur i encarar-lo amb un somriure, perquè sempre hi ha més oportunitats. Una abraçada!!"

Una altra abraçada a tu, preciosa.