Les meves paraules d'obertura al Memorial d'homenatge als nadons que van morir abans de temps
Avui ens trobem tots plegats per celebrar aquest Memorial en honor als nostres petits i petites.
Alguns van marxar fa temps, i les seves famílies fa anys que els troben a faltar.
D’altres, com nosaltres, ens comencem a acostumar a la seva absència.
I d’altres tot just esteu en les primeres etapes del dol.
Avui és 6 de juny i just avui fa un any, més o menys a aquesta hora, vam veure el nostre fill Ponç amb vida per darrera vegada. A la seva darrera eco es movia com un belluguet i nedava feliç dins la meva panxa. El 8 de juny de l’any passat ens van comunicar que se li havia aturat el cor i el 13 de juny farà un any que el vaig parir.
El nostre va ser un comiat dur i llarg, sempre ho dic: ell no volia néixer i jo no volia que naixés. Així que ens vam passar tres dies junts a una sala de dilatació, jo esperant la medicació que em provoqués les contraccions i ell, arraulit dins meu.
Abraçar el meu fill per primera i darrera vegada va ser un bàlsam que va alleugerir la pena i va fer que la meva maternitat es tornés real.
Arribar a casa va ser l’inici del procés de dol. Ara, que fa un any, miro enrere i no sento el que sentia ni soc la que era. He passat per l’apatia, la pena, els plors, la ràbia, el cabreig i ara, un any després, la pena i l’amor han après a conviure. La pena ha trobat el seu lloc, i hi serà sempre. Però l’amor s’ha obert pas i ha trobat també el seu espai.
He après que puc sentir alhora pena i amor pel meu fill sense que això vulgui dir que estic boja. He après que puc riure una altra vegada, cantar i divertir-me sense sentir-me culpable. He après que puc tornar a sentir-me feliç malgrat sentir un forat al meu cor que sé que no es tancarà mai.
Així que gràcies Ponç, perquè ens omples d’amor cada dia. Et recordem cada dia i ens has ajudat a trobar racons nostres que desconeixíem. Parlarem de tu sempre i, any rere any, l’amor guanyarà terreny a la pena.
Als que esteu començant aquest camí només us puc dir que parleu.
Parleu del que sentiu, traieu fora la ràbia, el dolor, el cabreig.
Parleu, no deixeu de parlar.
Ploreu tot el que calgui. Perquè, encara que sembli impossible, d’aquí un temps estareu millor.
Com diu la Blanca, l’amor sempre guanya a la mort.
