Criatures en silenci

Criatures en silenci
Iolanda Sevillano

Fem plegats el camí del dol - El cinquè pas

Dàlia

La crida que vaig fer per Twitter ha tingut un ressó que agraeixo. Gràcies, mil gràcies als pares i mares que de manera tan generosa em van fent arribar les seves històries. Les vides massa curtes dels seus nadons estel. Gràcies.

La nostra valenta d'avui és mare d'una nena preciosa de 10 mesos. Però aquesta nena té una germana gran que va tenir una vida massa breu. 

A les 22 setmanes i 5 dies de gestació, a causa d'un defecte del tub neural, concretament per un problema d'espina bífida oberta que hauria complicat molt la seva vida, la petita Dàlia va entrar a formar part duna colla d'estels juganers.

En aquell moment, dos anys enrere, els pares de la petita no tenien cap informació de què era el millor a fer. Per sort, per sort, van decidir veure-la. La nostra valenta d'avui diu "va ser el millor moment perquè, malgrat que estava sostenint la meva filla morta, poder veure-li la malformació i conèixer-la va fer que ens sentissim segurs del que havíem fet".

La mare sí que canviaria una cosa: més temps amb la Dàlia

"M'hauria demanat més estona per nosaltres. No córrer. Estar amb ella i fer tot el que no vam fer: pendre petjades, fer fotografies... Demanar més tard la pinça del cordó i el gorret que li van improvitzar".

En l'actualitat, que ja han passat 2 anys, sent que va oblidant la seva carona. Per això li hauria agradat conservar com tresors tot el que hagués pogut.

Hauria demanat més ajuda. Li hauria agradat fer-se càrrec del seu cosset.

"Però sobretot sobretot haver fet cas al meu instint que em cridava a l'orella que fotografiés aquella maneta sobre el meu dit o el nassarró per sota el gorret".

És cert que, quan passa el temps, tots i totes pensem que podíem haver fet les coses d'una altra manera. És veritat. Jo, per exemple, sovint penso que m'agradaria tenir una foto dels 3, amb en Ponç arraulidet dins la manteta. O d'una de les seves manetes, com diu la nostra valenta d'avui.

Amb tot, sé que en aquell moment, vaig decidir el que vaig poder. I vam optar pel que vam creure millor. I lluito contra aquest sentiment de no diré culpa, perquè no ho és, però és com un rossec que em ve de tant en tant

Tots fem, en aquell moment de shock absolut, el millor que podem. I jo, com la nostra valenta, agraeixo de tot cor l'estona que vam tenir els nostres nadons en braços. La carona d'en Ponç també es va esborrant, és cert, però el seu amor és cada dia més gran i fort.

Estimada mare valenta, un petonàs ben fort bonica! La Dàlia, com la resta de nadons estel, és una nena tot llum i amor.