Com es celebra l'amor més pur?

Com es celebra l'amor més pur? Això ens preguntàvem tots quan anavem cap al Tanatori de Girona el passat 6 de juny. No sabíem què es faria. No sabíem on estarien dipositades les cendres dels nostres nadons.

La llei espanyola permet que et facis càrrec de les restes del teu fill o filla a partir dels 180 dies de gestació. És a dir, els 6 mesos. Si el teu fill o filla neix abans, com a pares no tenim cap dret. En Ponç va néixer als 120 dies, als 4 mesos de gestació, així que no tenim drets. En la meva opinió, ridícul i absurd. Per 60 dies és menys fill meu?? Cal una reforma de llei JA.

Per tant, el 6 de juny jo era un sac de nervis: es complia l'any de la darrera eco en vida d'en Ponç. Estem a punt d'arribar al primer aniversari del seu naixement, el 13 de juny. I, per fi, sabria on descansa el nostre petit.

Estava tan nerviosa que, enlloc d'anar al tanatori de Girona, vaig anar ben convençuda al lloc de trobada habitual del grup de dol: a l'altra punta de Girona. En fi.

Quan per fi vam arribar al tanatori, ens van conduir a tots al lloc on dipositen les cendres dels nadons. Quan entres al tanatori, baixes unes escales i trobes dos espais diferents, ubicats un al costat de l'altre.

El primer és un pati interior, quadrat, gran i ple de llum natural. Al bell mig, sobre un terra cobert de pedretes grises, regna una gran escultura de ferro en forma de flor oberta.

El segon és just al costat. És un petit llac ple de plantes i pedretes, a l'aire lliure, on l'aigua transcorre suaument. S'hi pot passejar pel costat.

Jo, que no podia imaginar-me un lloc millor per en Ponç que no fos als meus braços, vaig quedar molt agraïda. En Ponç és al llac: allà van dipositar les seves cendres i allà podré anar a veure'l una estoneta el proper 13 de juny.

La cerimònia, a la que vam assistir més de 100 persones, va ser molt emotiva i bonica. Els pares, mares i germans que vam voler vam poder llegir algunes paraules. L'amiga d'una de les famílies ens va cantar una típica cançó valenciana pel dol: una preciositat que a tots ens va omplir d'emoció. Vam escoltar vàries peces musicals cantades amb una veu meravellosa acompanyada d'un piano i un violoncel.

Finalment, es van anar llegint els noms de tots els nens i nenes i les seves famílies ens aixecàvem per encendre una espelmeta que duia el seu nom. Cada nom anava seguit d'un fort aplaudiment amb el que volíem transmetre a cada família tot el nostre recolzament.

En aquella sala ens vam reunir pares, mares, avis i àvies, tiets, tietes, germans i germanes de nens i nenes que, o bé no van aconseguir néixer amb vida, o bé van viure molt poc temps. Nens i nenes que només han donat amor, i per això només faran que rebre amor mentre cadascú de nosaltres tingui alè. Nens i nenes que ara es fan companyia, mentre nosaltres ens acompanyem i ens donem forces mútuament. Nens i nenes que han marxat, alguns fa molts anys, alguns fa menys temps. Però tots han marxat massa aviat i no han estat ni seran mai oblidats.

Durant tota la cerimònia, l'atmosfera va estar carregada de l'amor, la solidaritat i la força que tots nosaltres, que abans érem uns desconeguts, ens donem contínuament per seguir tirant endavant.

Per primera vegada, aquests petits han tingut el reconeixement social que es mereixen, i les seves famílies hem tingut un petit consol. Des d'aquí vull transmetre el nostre etern agraïment a qui ho va fer possible.