Collita pròpia

Laia Delriu

Malgrat tot; encara hi ets...

Una petita confessió...

Malgrat tot, encara hi ets... Zoom

Malgrat tot, encara hi ets...

La meva mare està malalta; la meva mare té Alzheimer. La meva mare ja fa temps que va deixar de ser la que era; però malgrat tot, encara hi és...la meva mare ES DIU Victoria i té 64 anys.

A la dutxa és on pensó. Sota l'aigua calenta em vénen tots els pensaments, i apretaría a córrer per sortir i anotar tot el que em bull al cap; però no puc. La memoria és frágil, i quan surto, intento recordar tot el que he pensat, i a vegades, no tornen a venir les mateixes paraules; tant se val..., la qüestió és que porto temps, bastant temps; mesos, bastants mesos pensant en còm li puc tornar tot el que ha fet per mí; no ho podré fer mai; però el que sí puc és estar en pau amb mí mateixa. Un dia li escriuré un llibre; un dia, malgrat ella no ho pugui llegir, li diré còm l'estimo i el molt que la trobo a faltar.

Ja fa temps que m'estic acomiadant d'ella; ja fa temps que no és la mateixa; ja fa temps que em vaig quedar sense mare; ja fa temps que no puc parlar amb ella perquè ella ja no parla; ja fa temps que no podem anar plegades a berenar o de compres, o a la neu, o al mar...una infinitat de coses que ens agradava fer plegades i ja no podem fer. La vida és capriciosa i cruel i bonica i poderosa al mateix temps. La vida ens juga bones i males passades...i d'això es tracta; d'anar-les sortejant...La meva mare ha estat molt feliç; ha viscut intensament, ha tingut una familia estupenda, però també ha patit molt per no tenir familia, i per haver patit un càncer als 46 anys. Mai es va fer la víctima i sempre va tirar endevant amb alegria, però aquest final per ella em sembla dels més tristos que mai m'hagués pogut imaginar...

Ara, però, fem plegades altres coses; hem perdut coses però n'hem guanyat d'altres. Li canto, i molt. A mi m'encanta cantar, i no tinc cap mena de vergonya. Ella em segueix com pot, tarareja al seu ritme i mirant-me; se m'encongeix el cor de pensar que una mestra, psicòloga i logopeda no pugui parlar. Ella, la que sempre ha ajudat als altres a millorar i a parlar millor...incongruències del destí... Li poso crema a les mans, li faig un massatge i li encanta. Ens fem selfies, molts selfies; cada dia que hi vaig ens fem una foto; en tinc un munt! Passegem agafades de la mà pel jardí,  mirem els ocellets i el cel. Li marco la roba perquè a la residencia hi ha perill que es perdi... Li poso fotos i li decoro la seva habitació. Li netejo les ulleres perquè sovint les porta brutes. Molts diumenges la anem a buscar i la portem a dinar a casa.

Li dec molt; li dec tot això i molt més; li dec la vida i haver-me estimat i cuidat tant; per això no s'hi val no esforçar-se; perquè el temps que estigui amb nosaltres la vull veure feliç; perquè malgrat tot,

ENCARA HI ÉS.