Criatures 07/02/2011

Els sentiments a l'aula

2 min

Sovint exposo als estudiants universitaris de les titulacions d’educació un reportatge que fa alguns anys oferí el programa 60 minuts de TV3 sobre la vida de tot un curs en una escola japonesa. El professor, T. Karamori, a banda de treballar a fons els continguts curriculars, oferia un exemple extraordinari de com tractar les emocions dels nens i nenes i com contribuir a una profunda educació dels sentiments. Es pot consultar, entre altres fonts, a: http://vimeo.com/12609462 Cada vegada que visiono el reportatge em pregunto com podem bastir a casa nostra relacions d’aula on hi entrin aquests aprenentatges tan vitals, necessaris i formatius per a l’evolució de la personalitat dels nois i noies. Com des de l’exigència de l’esforç per a l’aprenentatge acadèmic podrem fer compatible l’extrema sensibilitat envers els sentiments dels altres i d’un mateix. El professor Karamori indica que els infants han d’aprendre que en els seus cors, en els de cadascú, hi caben també els cors dels altres, dels companys, a condició que entre ells s’estableixen lligams forts, lligams de respecte, d’afecte, de tendresa, de consideració. Entendre els altres, pensar en els altres i fer que els altres visquin en el teu cor. Tota una recepta pedagògica i humana. I tota una lliçó de vida i de mestratge. Al senyor Karamori se’l veu feliç a la feina entre els nens i les nenes. Manté aquest difícil equilibri entre respecte i afecte i ell ofereix exigència i escolta. Per això l’exposo com a exemple de mestre per a futurs mestres, professors de secundària o pedagogs. Ara bé, n’hi ha prou en “mostrar” l’exemple per a fer persones exemplars? Em temo que no, que necessitarem quelcom més profund, potser un canvi de mentalitat sobre les prioritats docents, curriculars i socials. En definitiva, l’eterna pregunta educativa: quin tipus de persona volem contribuir a formar des del sistema educatiu. Els sentiments no es poden deixar a la porta de l’aula perquè la vida, la de cada noi i noia, no es pot aturar ni emmordassar i perquè les emocions i els sentiments esclaten quan esclaten i, en tot cas, no resulta gens sa obturar-los o negar-los. No hi ha res més ric pedagògicament que interrompre el programa establert per deixar aflorar el sentiment o sentiments que s’obren pas entre els alumnes en forma de prec, de plor, de crit, de tristesa o d’alegria. És clar, la vida és això, i qui diu que a classe, que a l’aula, no ha d’entrar la vida?

stats