Aprenent a ser feliços

Júlia Prunes

Sense tu...

Terrassa, 14 de març de 2018.

Ja fa 3 mesos, només tres, que et vas morir...

Per aquí, anem fent, una mica com sempre. Bé, no ben bé com sempre... han canviat algunes coses. Sense tu, quedo jo. És clar, ara tot passa per mi, les decisions, els dubtes, les responsabilitats... i aquella part de mi que es mantenia eclipsada pel "nosaltres", ha quedat al descobert i m'estic retrobant, descobrint, reconeixent de nou. És bonic després de 21 anys al teu costat. Hem après tantes coses junts! Ens ha costat, però hem après a estimar-nos, ens hem convertit en pare i mare plegats, vam passar de ser parella a convertir-nos en família! Hem crescut personal i professionalment, l'un al costat de l'altre. Ens hem fet mal, ens hem cuidat, ens hem acompanyat... no ha estat un camí de roses, però part d'aquesta Júlia que soc avui, és gràcies a tu, a aquest "nosaltres" que ara ha deixat un buit. Perquè tu no hi ets i jo et trobo a faltar.

La primavera comença a treure el cap i la vida s'encarrega de recordar-me que és esplèndida, el sol m'escalfa la cara i el cor. El Festival de jazz ha tornat a Terrassa i em deixo acaronar per la seva música. No ens en perdíem ni un, tu i jo, de concert a l'aire lliure. Allà on sona música et sento present i se'm dibuixa un somriure, és tan reconfortant!

No et pensis, visc en una mena de muntanya russa, jo, ara! Uns dies soc aquí dalt i d'altres, allà baix... El temps arrossega els peus i les hores passen lentes. Em sento sola, molt sola i això que mai m'havia sentit tan ben acompanyada i cuidada com ara.

Em sento una mica com la Júlia del conte de l'Anna Llenas, amb un buit enorme, que aprenc a omplir dia a dia:

El millor "tap" que li he trobat, són les abraçades, algunes més que d'altres, així que les demano quan em fan falta. La música també m'hi ajuda molt, així que sempre en sona per casa! I nedar també em va bé, submergeixo el cap dins l'aigua i el temps s'atura, es relenteix. Hi ha un silenci i una quietud especials sota l'aigua, m'aporten una pau difícil d'explicar.

I escriure. Especialment, quan ho faig des d'aquest racó tan íntim i tan públic a la vegada. Ploro cada paraula que escric però, un cop alliberades a l'espai cybernètic... les deixo enrere i s'emporten el dolor amb elles. I llavors passo pàgina i segueixo navegant riu avall, més lleugera, lliure.

El dol és un procés dur, pesat, desconcertant, solitari i alhora, intensament transformador. Creixo aprenent a viure sense tu, amb aquest buit que m'acompanya... i, em sento agraïda per tot allò què hem viscut i après junts, que portaré sempre amb mi, i pel miracle de la vida, preciosa, plena, bonica que em convida a gaudir-la i que, ara, gaudeixo per tots dos. Agraïda amb tota la gent que m'envolta, algunes molt, molt aprop, per la seva generositat i l'afecte que em regalen dia a dia. La vida és un regal.

Últimament, Macaco m'acompanya sovint, i m'ajuda a celebrar la vida. Avui, brindo per tu, per nosaltres i per la VIDA, així, en majúscules. T'estimo, estem bé!