Aprenent a ser feliços

Júlia

La memòria dels sentits

Zoom

Demà farà 2 mesos que et vas morir, que vas marxar...

Ostres, 2 mesos! Sembla tan poc i tant temps, a la vegada! És el que m'ha calgut per arribar a la conclusió que va de veres, que és veritat que no tornaràs! Imagino que això és el que la Kübler-Ross descriu com la "fase de negació" del dol, i em fot una ràbia, que no t'ho pots ni imaginar. Estava convençuda que aquesta fase, jo, me l'estalviaria, així, perquè sí!

Perquè jo ja ho sabia que et moriries, perquè ho vaig deduir mesos abans que passés, i ho vaig preguntar i m'ho van confirmar. Vaig tenir un temps per pair-ho i per preparar-me. I perquè, quan va arribar el dia, vaig acceptar-ho amb naturalitat, paties massa ja. Aquell dia, vam tornar a casa sense tu... i la vida va seguir endavant.

Estava molt trista i em sorprenia que tot seguís el seu curs, el temps passava amb una estranya normalitat. Ho tenia tot tan clar en el meu cap! Fase de negació? No pas. Però es veu que el cap i el cos, no sempre van alhora... i va arribar el temps de l'enyorança, que es va anar obrint pas fins a envair-ho tot.

El llit és fred, l'edredó no es tensa quan l'estiro perquè hi faltes tu, ja no dorms al meu costat... Enyoro la teva veu, la busco entre els missatges que encara guardo al mòbil, alguna nit t'he sentit rondinar en somnis. Et busco a les fotos que tenim penjades al passadís, em mires somrient, amb algun dels nostres fills, des de llocs on hem estat tan feliços. També miro i remiro el vídeo d'aquest estiu que algú em va passar per whatsapp, en el que surts ballant al ritme de "abre tus ojos, mira hacia arriba, disfruta las cosas buenas que tiene la vida, la la la..." i somric, mira que n'ets de pallasso! Trobo a faltar les nostres abraçades i els meus llavis esperen un petó que saben impossible. Necessito sentir la teva mà agafant la meva, la textura de la pell, la seva escalfor. Busco la teva olor en les quatre coses que encara no he gosat donar, ni llençar ni tan sols rentar, però ja saps com és el meu olfacte, no aconsegueixo sentir-la i em desespero. Et necessito a l'altre costat del whatsapp quan surto d'un taller o d'una xerrada, per dir-te que estiguis tranquil, que vinc de seguida i que tu em preguntis "Com t'ha anat?" i pugui respondre't un "súper bé! D'aquí sortirà més feina!" i tu aplaudeixis amb una pila d'emoticones... No trobo el moment de donar de baixa el teu número de telèfon. Necessito comentar-te tantes coses! Se'm fa cansat decidir-ho tot jo sola... encara que de tant en tant et faci broma i et digui que ara soc jo qui mana i aquí es fa el què jo digui (algunes coses no sé si t'agradarien gaire).

Deu ser que els sentits tenen memòria i han necessitat tot aquest temps per adonar-se que no tornes... No n'hi havia prou amb saber-ho, m'ha calgut sentir-ho. Sembla tan obvi, oi?

La Kübler-Ross diu que ara toca enfadar-se... i aquesta fase també pensava que me la saltaria! Perquè tinc la mort molt integrada jo, perquè sé que forma part de la vida, i que no hi entén d'edats ni de justícia, així ho creia i així ho crec, però, tal com escrivia fa uns mesos l'Eva Piquer, de qui en segueixo l'estela del dol... resulta que m'ofenen i no pas poc, una pila de coses: el carnestoltes i la gent exhibint la seva alegria, que la vida segueixi endavant sense esperar-se ni una mica, els colors vius de la funda de l'edredó (per això n'he comprat una de blanca) i de les cortines de la nostra habitació (per això n'he penjat unes de blanques). M'incomoden les amigues amb parella (i me les estimo moltíssim), i tot el que tingui a veure amb el món de la parella, de fet... I em fa ràbia que tot em faci ràbia... una mica com el barrufet rondinaire. Només espero que aquesta etapa passi ràpid, no fa per mi.

En definitiva, que no hi ets i et trobo a faltar. Amb els 5 sentits, et trobo a faltar! I tothom em diu que amb el dol ja se sap, el primer any és el més dur, i jo penso: ostres, un any! I em sembla tant temps i llavors m'adono que en realitat, és tan poc! Perquè tu, tu no hi seràs mai més i aquest mai més sí que se'm fa llarg, molt! I em revolto i em desespero... i ploro uns minuts i recupero l'equilibri. I llavors no sé si la meva feina és una benedicció o just el contrari, perquè amb tanta consciència i tants recursos de regulació emocional, resulta que recupero la calma i l'estabilitat de seguida. I hauria d'estar agraïda que sigui així, però m'emprenyo perquè hi ha dies que voldria desintegrar-me en el dolor i quedar-me en un racó esperant que algú em rescati del meu drama, però noi, això no ho sé fer! Un amic em diu que sóc "la dona forta", com una canya de bambú... i potser sí, però quina ràbia!

Entre fase i fase, m'acompanya la música i el plany del Lluís Llach, la Maria del Mar Bonet i la Marina Rossell amb el "Cant de l'Enyor" que ploro a llàgrima viva.