Aprenent a ser feliços

Júlia Prunes

Es fa llarga, l'espera...

Passen els dies i les hores i jo, espero...
Espero no sé ben bé què, però espero...
Espero que tot torni a la normalitat, la d'abans, no la d'ara.

Espero com aquell que es passeja amunt i avall de la parada, esperant el següent autobús. Espero com qui va "fent temps" mentre espera els convidats, a punt d'arribar.

Espero un senyal, alguna cosa que em confirmi que, d'alguna manera, segueixes prop nostre... que escoltes el que t'explico, que veus créixer els nostres fills i et sents orgullós de com ens n'anem sortint de tot plegat. I no em val que m'ho diguin, jo espero i espero.

Zoom

Suspesa en el temps, espero, i sento que no faig gran cosa més. Només allò que està acordat, organitzat, planificat... les rutines de cada dia. He descansat tot el què em calia i l'energia ha tornat, però ara em falten les ganes.

Es fan llargues les hores i els dies se'n van sense massa pressa. Espero, espero i no sé a què espero.

I mentre espero, el cos se'm desespera, s'inquieta i es revolta... segrestat per una vibrant primavera espontània que el sacseja i l'incomoda, contrariat amb aquest cap, que ara el vol hivernant, en espera.

I mentre espero, segueixo fent espagueti per 5 i dormint en el meu raconet de llit. I em sorprenc xiulant o ballant, fent broma i rient, com si res hagués passat. I quan menys m'ho espero, em creuo amb algú que em mira amb llàstima o em pregunta "què tal, com va?" i recordo que no hi ets, que t'has mort. I ploro, m'angoixo, t'enyoro... que llarga i trista que es fa, l'espera.

I mentre espero, escric. Escric per mi, i també per tu, esperant que em llegeixis des del més enllà. Allibero les paraules i amb elles del seu pes. Sempre hi ha algú que les acull, alleugerint l'espera (gràcies).

Hi ha qui m'hi acompanya. Sento que esperen pacients amb mi... em reconforta i consola la seva companyia, les seves abraçades i les seves paraules fetes carícia. Tot i així, esperosola, en aquesta particular i estranya "sala d'espera" de la vida...

I, espero i espero... t'espero. Espero que tornis i sé que no ho faràs.

En l'espera, m'acompanyen les cançons. Avui és la Maria del Mar Bonet qui ressona dins meu amb aquesta cançó:

Es fa llarg esperar (lletra de Pau Riba)

Oh, que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor,
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.

Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar,
quan s'espera al món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia.
I el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai,
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir,
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar.

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.

I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sents amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confús,
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar.

Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos,
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa un temps que vas fer l'últim somrís,
quan al cor sents la mort i t'espantes,
al pensar que potser és l'últim avís,
es fa trist, es fa gris esperar!