Aprenent a ser feliços

Júlia Prunes

Un any de dol

De travessa... Zoom

De travessa...

14 de desembre de 2018.

Avui, quan faltin 10 minuts per les 7 de la tarda, farà exactament un any que et vas morir. Ha estat un any intens, estrany, confós... Un any de dol.

Les etapes que descriu tan bé, l'Elisabeth Kübbler Ros, van i venen, es combinen, s'escurcen, s'allarguen, desapareixen i ressorgeixen. Tant bon punt segueixen un ordre coherent, com es presenten de forma aleatòria i capritxosa. No hi ha qui les entengui! Passo de l'acceptació més serena al mal humor més rabiut, m'envaeix la tristesa més profunda o la incredulitat més absurda. Ja ho sé, "aquest és el procés normal", no cal que m'ho diguin (no suporto que ho facin), tot i així, és tan desconcertant!

He anat recuperant l'energia que havia perdut els primers mesos, em sento en forma. Però estic cansada, cansada d'enyorar-te, cansada de plorar-te, cansada d'escampar les teves cendres sense tenir clar si fent-ho et deixo anar o just el contrari. Cansada d'aquest dol que ocupa el meu temps i em dirigeix la vida. Voldria passar pàgina amb un senzill "vinga va, ja està!". I m'ho dic de tant en tant, però no funciona així. El dol fa la seva i jo només puc posar-m'hi el millor que sé, esperant que passi.

La meva vida no és cap drama, que ho podria semblar escrivint tot el què escric. El dol conviu perfectament amb l'alegria i amb la il·lusió. Em sento afortunada; la vida és un regal i la gaudeixo com mai. M'acompanyen persones meravelloses que m'omplen i em sostenen amb la seva presència. Estimo en essència i em sento més que estimada... És un camí que faig sola però alhora, molt ben acompanyada.

Els nostres fills han crescut moltíssim els últims mesos... n'estaries tan orgullós! Procuro gaudir-ne per tots dos, encara que, a vegades, també sigui dolorós. De tant en tant parlem de tu. Se'ns fa estrany, però ens hem acostumat a la teva absència. I és que, encara que hi hagi qui ens vol convèncer del contrari, tu ja no hi ets. Et tenim molt present, sí... però, fa un any que parem la taula per quatre i que no ets al sofà quan mirem una pel·lícula. Tampoc ets al llit quan vaig a dormir, tot i que moltes nits encara entro a l'habitació amb la llum del mòbil per no despertar-te. No hi ets quan haig de prendre decisions, ni per demanar-te consell, quan tinc dubtes. No hi ets per celebrar amb mi que aviat em publicaran dos llibres de contes, ni puc compartir amb tu, el reconeixement que rebo de tant en tant per la feina ben feta. Només tu saps com m'ha costat arribar fins aquí i no em serveix explicar-ho als altres... que ho faig, però no és el mateix.

Mirant endavant... Zoom

Mirant endavant...

Em consola pensar que segueixes fent camí en un altre pla existencial, i que tens altra feina que estar pendent de nosaltres. Ja ho saps que sense tu, ens espavilem prou bé. Jo, t'ho segueixo explicant tot; a través d'aquest bloc, amb comentaris al facebook, llençant frases a l'aire i pensant-les en veu baixa. Confio que, d'alguna manera, t'arribin.

Necessito que el teu nom surti a les converses, és quan et fas present. Diria que això encara li costa a la gent, potser pensen que m'incomoda, o els espanten les emocions que en puguin sorgir. També he descobert que "dels morts, només se'n pot parlar bé"... així que no tothom em permet recordar-te tal com eres, amb les teves virtuts i els teus defectes. Jo t'estimava tal qual i així és com et vull recordar.

Necessito deixar-te anar... sense que marxis del tot. Em fa por deixar-te enrere, per mirar endavant.

Txarango segueix posant la banda sonora al meu dol...