Nadal: temps de màgia i de xantatges

Nadal arriba un any més i amb ell un munt de tradicions i personatges màgics i misteriosos vinguts de terres llunyanes que fan la delícia de molts. Em meravella la capacitat que tenim com a societat d'esforçar-nos per fer de Nadal un temps de màgia: des de casa, des de les associacions de veïns, des dels ajuntaments i des dels programes de televisió es dedica temps i energia perquè Nadal sigui màgic per a tothom. Que tanta gent es posi d'acord per fer una cosa tan bonica no només em sembla màgia pura, sinó que per mi ja és un regal.

Però sovint el regal de la màgia ve disfressat d'un xantatge de fons que pot arribar a ser tan pervers com inútil i contraproduent. Els adults utilitzem la il·lusió i la màgia de Nadal perquè els nens i les nenes es portin bé, per posar límits que d'una altra manera ens costaria de posar i per fer prendre decisions importants als nostres fills que simplement no poden assumir ni és la manera adequada de fer-ho, com ara desfer-se del xumet.

Frases com "Els Reis ho veuen tot", "Si no et portes bé els Reis et portaran carbó" i "Si no fas cas, els Reis, el Pare Noel o el tió no et faran cap regal" es fan servir com a mecanisme de control del comportament. O almenys això intenten moltes famílies. En realitat es tracta d'una amenaça de càstig i, per tant, és un xantatge que no només coerceix els infants a comportar-se d'una determinada manera, sinó que a més a més és una via ràpida per perdre autoritat davant seu, ja que molt probablement no és veritat que si no es porten bé es quedaran sense regals. I això és molt perillós.

En primer lloc, perquè el càstig i el xantatge són addictius –cada vegada es necessita un càstig o un xantatge més gros per aconseguir el mateix efecte– i a més desconnecta els infants del seu sentir, de la seva naturalesa. També invalida les seves emocions i no permet escoltar les necessitats autèntiques dels infants, perquè en el fons són mesures de control que busquen que deixin de tenir certes conductes, no resoldre els conflictes que hi ha al darrere, com podria ser la necessitat de cridar l'atenció per alguna carència emocional.

O, dit d'una altra manera, es busca tapar la mala conducta, que passi de pressa i que no es vegi, però no s'atén la necessitat no coberta que hi ha darrere. Per posar un exemple: quan un infant té una enrabiada i es tira a terra al mig del supermercat, és més senzill dir-li "Si no t'aixeques i vens cap aquí els Reis et portaran carbó" que intentar comprendre què hi ha darrere d'aquest comportament, quina és la causa de l'enrabiada i entendre-la i donar sortida a l'emoció i ajudar-lo a transitar-hi. La vergonya, les presses i mil coses més són les que ens fan triar la sortida fàcil, però d'aquesta manera no atenem la necessitat no coberta que hi ha al darrere.

En casos com el del supermercat, què aprenen els infants? Aprenen que la seva necessitat no és vàlida, que el que volen no serà tingut en compte. I, encara pitjor, aprenen a actuar per satisfer les necessitats dels adults. A mesura que creixen cada vegada estan més desconnectats de les seves pròpies necessitats i se sotmeten a les necessitats alienes, tenen dificultats per gestionar el no i sovint es converteixen en adults desconnectats de les seves pròpies necessitats. Al final acaben creient que val més actuar perquè l'altra persona (progenitor, parella, mestre, amics) estigui content amb ells, deixant de banda el que senten, i això és un símptoma d'una autoestima baixa.

Un recurs fàcil

En segon lloc, el càstig i el xantatge són perillosos perquè sense saber-ho ens estem desautoritzant a nosaltres mateixos. Què passa amb l'autoritat de l'adult quan els càstigs i els xantatges no fan efecte? Quan es perd la motivació ja no fan cas perquè hem donat el poder de posar límits a personatges externs. No estem fent complir nosaltres els límits i les normes, sinó que ho fem fer a algú altre i a més apel·lem a la por. De fet, és un recurs que s'utilitza tot l'any, com quan diem als fills "No toquis això, que ens renyaran" o quan els avisem que si pugen a un banc vindrà un policia i els renyarà.

Regalem-los un Nadal en què siguem pacients i respectuosos i escoltem què estan demanant darrere cada enrabiada, mentida o comportament disruptiu. Regalem-los un Nadal en què els mostrem a cada instant que ens agrada qui són encara que de vegades el que fan no ens agradi. Regalem-los un Nadal ple de límits clars i honestos. Un Nadal ple de contenció i de sostenir-los des de l'amor. Regalem-los la màgia més autèntica de Nadal. Aquests regals no es poden desembolicar, però són els que de veritat ajudaran a omplir la seva autoestima, perquè estan embolicats amb amor incondicional.