Els límits en l'educació: pocs, coherents i clars

Educar és posar límits. I posar límits és donar als infants una base sobre la qual desenvolupar la seva personalitat i unes eines per estructurar les seves emocions. Els infants no saben què està bé i què no; què es pot fer i què no. Per això necessiten aquests límits. No és senzill, però és un esforç que paga la pena perquè un infant que ha estat educat amb uns límits ben triats, coherents i clars es convertirà en una persona respectuosa amb els altres, segura de si mateixa i amb un criteri ben format. Un límit pot ser fer saber a l'infant que ha arribat l'hora del bany o que no es poden demanar les coses de mala manera.

És important no confondre els límits amb les normes, que són totalment arbitràries i canvien segons el lloc i el moment. Tu pots decidir que a casa teva no està permès saltar sobre el sofà o que les visites han de deixar les sabates al rebedor, per posar dos exemples. En canvi, els límits són tot allò que té a veure amb la cura de l'infant, tant física com emocional: dormir, menjar, banyar-se, respectar-se a si mateix i als altres. En definitiva, són aquelles coses que l'ajudaran a desenvolupar-se, a sentir-se protegit i cuidat i a relacionar-se amb el món i amb les persones que l'envolten d'una manera saludable.

L'autonomia demana límits

"En el procés de formació, tan important és l'exercici de l'autonomia personal com uns límits que orientin i serveixin de punts de referència", explica amb molt encert la psicòloga especialitzada en educació infantil Carme Thió al seu llibre M'agrada la família que m'ha tocat (Eumo). Els infants posen a prova els límits una vegada i una altra perquè necessiten comprovar que hi són. En el fons la certitud que hi són i la coherència a l'hora d'imposar-los és el que els converteix en límits, ja que si no es converteixen en normes intermitents que només posen en dubte l'autoritat de l'adult, que esdevé una persona erràtica i poc confiable.

De fet, que l'infant vulgui assegurar-se que els límits segueixen allà és símptoma d'un desenvolupament saludable. La vida ens ofereix (i imposa) un ventall enorme de límits i aprendre a enfrontar-los en forma part. Un infant sense límits se sent perdut, indefens i no pot gaudir d'una autèntica llibertat. "Els límits actuen com les ratlles blanques a banda i banda de la carretera, assenyalen per on anar i permeten conduir amb tranquil·litat", afegeix Thió. I són exactament això: un marc de contenció per a les accions de l'infant, que el guia, però no el jutja; l'acompanya, però no l'estreny.

La mirada de l'adult

Posar límits no és fàcil, ja que requereix constància, honestedat, coherència i paciència. I l'adult no sempre té l'energia, el coneixement o l'habilitat per transmetre el missatge perquè arribi a l'infant de manera efectiva. L'actitud i la mirada de l'adult juguen un paper determinant a l'hora d'establir aquests límits. Sovint oblidem que la nostra manera de fer les coses està influenciada per molts factors, tan presents (l'estat d'ànim d'aquell dia o la situació familiar) com passats (l'educació que hem rebut o la manera com ens van posar límits quan érem petits, segurament amb una dosi d'autoritarisme elevada).

Tots aquests condicionants repercuteixen en l'actitud de l'adult, que segons el dia pot ser més o menys procliu a enfadar-se. En el meravellós i llarg viatge que és educar els fills, hi ha una qüestió que s'ha de tenir sempre present: els límits s'han d'imposar des de la serenitat i la calma, no des de la ràbia o l'enuig. Perdre el control de la situació equival a introduir caos en un moment on el que cal és coherència, ordre i previsibilitat. Evidentment, no sempre és possible, però si l'adult percep que no està en condicions de posar un límit des de la calma, és necessari que aprengui a delegar i demani ajuda (en cas que sigui possible, és clar).

Enfadar-se no ajuda en res

Posar límits no és fàcil. Cal dir-ho tant com faci falta. Haver de repetir una i cent vegades la mateixa cosa ("hora de dormir!", "no parlis malament al teu germà") pot resultar esgotador i quan ja no podem més és quan surt el crit. Anem cansats, tenim moltes coses a fer abans que s'acabi el dia i a vegades no ho sabem fem millor. Un cop estàs enfadat, entren en joc emocions que costa gestionar i és molt més probable que l'adult tingui actituds poc respectuoses envers l'infant que no faran sentir bé a cap dels dos. En aquest estat, ni l'adult està en disposició d'imposar un límit ni l'infant es troba en condicions de comprendre el que se li està a punt de dir.

Per això, sempre que sigui possible, els límits s'han de posar abans d'arribar a aquest punt de no retorn. Quan el límit es posa des de la calma, és molt més senzill que l'adult tingui l'empatia i l'assertivitat necessàries per comunicar-se d'una manera que faci sentir bé tothom. També li permetrà ser molt més coherent amb les conseqüències que es puguin derivar del límit que s'està imposant.

El context importa

Un altre element que sovint no es té prou en compte és que la posició de l'adult en l'espai a l'hora de posar un límit o una norma determina molt més del que es pensa la manera com es transmet el missatge. No és el mateix dir "això no t'ho deixo fer perquè t'estimo i et cuido" dempeus, mirant l'infant des de la distància, que fer-ho assegut o de genolls, posant-se a la seva alçada i mirant-lo als ulls. Buscar la connexió amb l'infant és essencial per captar la seva atenció. I el missatge ha de ser curt i entenedor. A vegades ens perdem amb explicacions llargues que no porten enlloc perquè l'infant simplement no està capacitat per entendre-les.